A principis de gener va parlar a La Nau Albert Hauf per a donar a conèixer Ramon Llull, un personatge pràcticament ignorat i desconegut, i el professor deia: «Llull ens diria que per desarmar a gent confrontada caldria tractar de cercar punts de contacte, eliminant els prejudicis previs, basats sovint en la ignorància que uns tenen dels altres». Ara ha estat el torn de Maribel Ripoll (Palma, 1977), qui ha parlat de l’art i la dona en l’obra de Llull, tot, dins els actes de l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives.
A grans trets, quin va ser el paper de la dona en la transmissió de l’art de Ramon Llull?
Llull va pensar en la dona com a potencial transmissora de l’Art, la tècnica argumentativa que havia de servir per arribar al coneixement de Déu. L’autor va preveure un seguit d’estratègies literàries per persuadir qualsevol públic, la dona inclosa. No n’havia de ser una receptora passiva sinó que havia de transmetre l’Art entre els seus iguals, com exemplifica amb l’abadessa Natana, del Romanç d’Evast e Blaquerna.
Va tindre Llull amors com els de Vives?
Una llegenda del segle xv conta que Llull s’havia enamorat follament d’una dama, que empaitava a cavall per dins d’una església. Ell estava casat amb Blanca Picany i, seguint els tòpics del moment, la visió del Crist a la creu el va aplegar en plena composició poètica, quan componia una cantilena per a una dama a la manera trobadoresca.
Quina és la relació, al seu parer, entre Llull i Vives?
Són personatges fruit del seu context històric. Això no obstant, ambdós fonamenten la seva labor en la raó i en l’educació.
Quines són les dones de Llull?
Són les dones que trobam escampades al llarg de tota l’obra: Aloma, Natana, Nastàsia (les tres úniques de tota la producció que tenen nom) i les dones del Llibre de meravelles, del Llibre de Santa Maria, de la Retòrica Nova, etc. Són dones que representen tots els estaments i totes les condicions socials. Són sàvies, intel·ligents, astutes, perverses, delicades, bones dones. Totes tenen la capacitat d’aprendre i de millorar en la seva vida. L’únic que els cal és la voluntat per fer-ho.
Per a Llull la dona està capacitada per aprendre l’art i transmetre’l a la resta d’iguals. Una obvietat?
Ara pot semblar una obvietat però no ho era 700 anys enrere. A l’edat mitjana (Llull produeix la seva obra entre 1271 i 1316) en general, la dona era considerada un ésser inferior a l’home, tant físicament com, sobretot, intel·lectualment. No tenia accés al coneixement (la Universitat li era prohibida), no podia transmetre coneixement, perquè anava en contra de la humilitat que se li pressuposava. L’única possibilitat de desenvolupar una certa intel·lectualitat era en la vida monàstica, i amb reserves.
D'on pensa que vé la misogínia del context medieval i no sols?
Dels textos patrístics i canònics del moment, especialment de les fonts bíbliques i dels pares de l’església.
Quins són els tòpics de tradició aristotèlica i escolàstica als quals fa referència en la seua conferència?
Em referesc al fet que Llull és hereu d’alguns d’aquests tòpics de caràcter misogin, que incorpora en la seva obra: la feblesa femenina, el maquillatge femení, la sponsa Christi, la dona finestrera (encara que en modifica el significat).
És vosté especialista en el Llibre d’intenció. Per què este llibre?
Perquè és el llibre que obre la porta a tot el pensament lul·lià, perquè és el que et dóna la clau per entendre què és l’Art i el que mostra la coherència del missatge lul·lià amb l’objectiu que perseguia Llull.
Què vol dir ser magister de la Maioricensis Schola Lullista?
Vol dir ser reconegut com a estudiós de l’obra de Llull i ser responsable de la transmissió d’aquest coneixement. Vol dir compromís per transmetre cièntificament el llegat lul·lià entre tots els públics possibles.
Anthony Bonner, el seu iniciador, va fer el «Diccionari de definicions lul·lianes». A grans trets, què aporta Bonner?
Aporta la comprensió de l’Art de Ramon Llull en tota la seva dimensió matemàtica i lògica.
