Per festejar la meua primera comunió vam fer una xocolatada al bar Peris, que tingué com a punt culminant el repartiment de les estampetes-recordatori, ja que cadascuna d´elles equivalia a una suculenta estrena monetària. El més generós va ser l´oncle Francesc, germà gran de la iaia Trini, que em va donar un bitllet blau, de cinc-centes pessetes. Quant als regals, la guanyadora indiscutible havia sigut la tia Elvira, que m´havia obsequiat amb un magnífic rellotge antixocs, el no va més de l´època; tenia busques de segons i tot.
Després del xocolate ens en vam anar de paella a casa Borrasca. D´allí, la primera i única imatge que guarde correspon a la immersió d´una clòtxina immensa, que tenia enganxats tot de granets d´arròs de paella. Me la va tirar dins el got de vi negre i gasosa el fill del director del Banc de València així que començàrem a menjar.
Tres eren tres, els pecats que no li havia dit al senyor rector. Un me´l vaig callar a consciència, l´altre involuntàriament i el tercer perquè era inconfessable.
El primer, el que vaig obviar amb tota la punyeteria del món, tenia collons. Un dia enraonant amb els amics els vaig dir que don Gaetà, el rector, pareixia un lloro. Més tard ho vaig repetir davant l´àvia i ella em va fer saber que burlar-se d´un capellà era pecat. Ja la teníem! Perquè, quin sacerdot m´havia de tocar en sort a l´hora de confessar-me la vespra de la comunió? Don Gaetà, evidentment! I ja em diran si era qüestió que li confessara cara a cara que per darrere em burlava d´ell i del seu nas! Fuig, dimoni, fuig!
El segon pecat era que un dia havia agafat deu quinzets del calaix sense dir-li-ho a ningú. El meu propòsit era tornar-los del meu peculi en acabant, però van anar passant els dies i finalment no els vaig tornar.
Parlant de tot un poc: això de saber tanta religió era un rotllo. M´explique: jo coneixia un munt de xiquets de la meua edat que pecaven incessantment del matí a la nit. Ara bé, com que ells no n´eren conscients, ja que ningú no els ho havia advertit mai, el tribunal celestial no els ho consignava a efectes de falta. Jo, en canvi, que era coneixedor de totes les regles i els preceptes de la moral catòlica per mor de les ensenyances de l´àvia, no podia dir ni piu que no estiguera cometent un nou pecat, ja fóra mortal o venial.
Sí, és obvi, estic fugint d´estudi per no confessar el tercer pecat. Doncs ho diré sense embuts: ni el vaig confessar aleshores, ni el confessaré ara ni pense confessar-lo mai. És que no puc, encara que m´ho proposara no puc. És inconfessable, ja ho diu la paraula! O és que no saben gramàtica, vostés? Doncs això.
Don Gaetà, a més de paréixer un lloro, xarrava com una cotorra. Quan sermonejava no l´entenia ni Déu. En fi, Déu potser sí, però ningú més. Damunt, pronunciava unes homilies llarguíssimes.
Anys a venir una amigueta meua li va dir que havia pecat contra el sisé i el nové. I ell, que era amic dels seus pares, en volgué saber detalls concrets. Sort que ella tenia la mà trencada per a dir mentides i en va eixir bastant airosa. Quan el van destinar a un altre poble, em va fer l´efecte que tothom va experimentar un cert alleujament. També va ser quan les males llengües començaren a propagar que era un capellà com els d´abans, és a dir, amb dona i fills!
Hi havia un altre rector, polit i gros, que a fe de Déu que no s´alimentava dels aires del cel. La seua fam subsahariana era ben coneguda en tot el terme municipal i pobles de la rodalia. Això ell ho sabia i, si feia per corregir-se o no, ho ignore. El que sí que feia era dissimular un poc per tal d´evitar l´escàndol gratuït. Així, quan anava de paella a algun barracó o bar, sempre avisava amb anterioritat perquè li la tingueren preparada. Llavors es presentava deu minuts abans de l´hora convinguda i preguntava si els altres comensals de la seua paella ja hi havien arribat. Com que, invariablement, li responien que no, ell deia que els esperaria assegut i que mentrestant podien servir-li unes clòtxines al vapor per anar fent boca. Tan bon punt se les acabava, es mirava el rellotge i començava a pegar cabotades de desaprovació. Deixava passar cinc minuts més i de seguida picava de mans per atraure l´atenció del cambrer:
-Vaja traient la paella perquè jo ja no em puc esperar més. Quan arribaran els altres cinc ja se m´enganxaran a roda...
Els altres cinc... Quina comèdia! Encara sort que no existien, perquè haurien passat una fam de por: no en deixava ni per al gat!
El tercer rector en discòrdia, mossén Marià, era molt pulcre i distingit. A diferència dels altres dos, que sempre duien sotana, ell acostumava a vestir clergyman, d´un tall impecable.
Com que era molt aficionat al futbol, no es perdia cap dels partits que jugava ací l´equip del poble. En tals ocasions es permetia un luxe que donava ales a la malícia popular: s´encenia un puro havà. Les aparences enganyen, però.
De família extremadament rica, la seua lluita a favor dels oprimits comprenia tots els vessants. El romàntic consistia a fumar-se el purot dominical a la salut de Fidel Castro. El pràctic: amagar la vietnamita i el restant material d´agitació i propaganda del Front sota l´altar!
Natural de Vinaròs, la seua única germana va tornar boja del viatge de noces i el marit se la deixà. Amb els anys mossén Marià també abandonà -el poble, la clerecia i el clergy- i es va casar. Però de segur que encara recorda les efusives felicitacions que rebia dels espectadors locals -els mateixos que s´havien passat tot el partit judicant-lo- quan el nostre equip guanyava i deixava l´altre a zero. Deien aquests afeccionats que el rector portava una imatge menudeta de la Mare de Déu a la butxaca, i la seua aurèola miraculosa s´impregnava en la porteria de casa i evitava que els forasters ens marcaren cap gol.
I jo era tan ignorant que m´ho creia!
