«Amb paciència i una canya, el cel es guanya». Si no guanyem, aprendrem, no? Això diuen. Però diguen o no diguen, què és el que està primer? El que perceb un mateix o el que experimenta l´altre? Hi ha realment diferència entre mirar-se a l´espill o mirar als ulls d´algú? El que pareix que està dit i redit no acaba de creure´s, i així anem bambant sense assolir un punt de trobada equidistant per a les parts. Ara està de moda fugir de les persones nomenades tòxiques, manipuladores i impertinents. També destaca „com si fora una novetat„l´anglicisme bullying per a referir-se a l´assetjament entre iguals que „malauradament„ ha existit tota la vida. Vinga de dins o de fora, una reflexió que s´associa amb una acció no està fora d´hora. Tot i que volguérem que la llum no avançara tan a pas de puça, quan hi ha tantes muntanyes que escalar. Quina creu!
«Ay, no hay que llorar, que la vida es un carnaval, y las penas se van cantando...» Un vici, el desfici. Sort que m´has vingut al cap, Celia Cruz, perquè ja m´estava abraçant l´ombra de la queixa. No és que estralejar siga roín, mentres que no ens quedem ahi. Més que res perquè no arribarem lluny; però si el que vols és romandre on estàs, reclama. Tira-li i no pares. I que tire la primera pedra qui no ha sigut alguna vegada un tarambana. Sols no estem, perquè el món està ple d´experts en fer carasses i balls de carassetes. Suposadament es feren oficials al segle XV en França, però segons els etnòlegs als temps més antics ja es feia ús d´estes peces que „simbòlicament o amb tot el lleu„ deixaven ensenyar o amagar la cara que les persones pretenien tindre des que foren conscients que eren éssers amb façana. Si cau o no cau l´antifaç, de mi depèn si l´oblide o l´arreplegue.
El cas és que ara la lluna està minvant, i així són els cicles naturals: conviden a contindre i amollar. Tractant d´explorar els límits de la nostra raó „la de la ment i la dels motius„ amb més o menys traça o disfressa, el més difícil d´acceptar és el que fa mal i que coste vore on comença el fil que cal tallar. Quan estiga només tocant-me el nas, prioritzant el cos o veient el meu melic, vull també tindre amb compte que el pitjor pa de cada dia no són les injustícies sinó els «pa què?!» continus. Com que per a què? És per a hui, per tu i per mi.
