Des de la bocana del port, Tirant va disposar que la tripulació proferira crits d´alegria, que feren sonar ben fort les trompetes i que, mentre les naus anaren amunt i avall buscant una dàrsena on atracar, dos cavallers vestits de blanc agitaren sengles banderes del rei de Sicília, més un tercer la seua, abaixant-la fins a tocar la superfície de l´aigua. En veure´ls arribar, la població es féu eco dels alarits de la marineria i li´ls tornà boja d´alegria.
Tirant, Diafebus i Ricard desembarcaren com corresponia a una ocasió tan excepcional, mudats amb vestits d´orfebreria amb perles encastades. Al moll els rebé un comte que els va conduir tot seguit al cadafal on els esperava l´emperador, el qual havia seguit atentament l´arribada. Tirant saludà l´ancià monarca posant un genoll en terra i s´inclinà a besar-li el peu. Però l´emperador no ho consentí, sinó que el va abraçar i li va donar un bes a la boca en senyal d´extrema confiança.
Tirant li presentà les credencials del rei de Sicília i li va entregar una missiva privada seua, que l´emperador llegí amb molt d´interés. Quan acabà, va improvisar unes paraules d´agraïment i, agafant els presents de sorpresa, va proclamar solemnement:
-Perquè tots coneguen quanta és la confiança que tinc depositada en vós, valerós cavaller, us nomene capità general de l´exèrcit i jutge suprem de l´Imperi Grec.
Tirant es quedà estupefacte. Però reaccionà tot seguit i, obeint al seu capteniment natural, va objectar:
-No puc acceptar aquesta dignitat que tan magnànimament m´oferiu, majestat, per tres raons. Primera, per no ser un militar expert. Segona, perquè tinc poques forces a les meues ordres. I tercera, perquè, com al cap i a la fi acabe d´arribar, no vull ser un destorb perquè designeu capità el cavaller grec que considereu més idoni.
-Ho tinc decidit -respongué l´emperador-. Em falta el fill, sóc vell i desestime la vostra negativa. Així és que preneu el bastó de la capitania i no se´n parle més -digué, entregant-li el ceptre d´or massís que tenia esmaltades en el cap les dues àguiles negres de les armes de l´imperi.
A continuació, la comitiva es va dirigir al casal de Bellestar que, situat fora vila, s´havia condicionat com a posada on aposentar els cent quaranta cavallers i gentilhomes que formaven l´expedició siciliana, a banda de la tropa. Però Tirant, en compte de quedar-s´hi, va acompanyar l´emperador al palau, a fi de complimentar l´emperadriu i la infanta. Quan arribaren, el sobirà li va indicar una porta:
-Entreu; les dones sojornen en aquesta sala.
Tirant va passar, però no veié res perquè l´habitació estava a fosques. A penes s´escolava un dèbil raig de llum pel badall d´alguna finestra. En això notà que l´espentaven enmig d´un conjunt de planys i laments. Pensà que devia ser l´emperador, perquè l´aturà i el presentà a algú:
-Senyora, és el nou capità, Tirant lo Blanc, que vol saludar-vos.
-Sigueu benvingut -va contestar una silueta que parlava baixet.
Tirant no entenia res; estava desconcertat i mussità:
-Senyor, si vós ho dieu, deu ser veritat que qui m´ha contestat és l´emperadriu, perquè jo no hi veig res. Açò és com la gola del llop.
-Estan a fosques -li explicà l´emperador- perquè guarden dol per l´infant, el meu fill, que com sabeu, ha mort fa poc en estranyes circumstàncies. Però us advertisc que, com a capità major que sou, teniu la potestat d´obrir les finestres de bat a bat i, si voleu, podeu fins i tot suprimir el dol.
Tirant va creure prematur prendre cap decisió sobre la qüestió i, de moment, es va limitar a demanar una torxa. Amb l´estança dèbilment il·luminada, va distingir-hi un llit cobert amb un dosser negre. El va obrir amb cura i es va trobar una senyora tapada de cap a peus amb un vel de dol. Li l´apartà de la cara i, pel lloc d´on procedia la veu que li havia donat feia poc la benvinguda, va deduir que devia tractar-se de l´emperadriu, per la qual cosa féu una reverència i besà el peu i la mà d´aquella estàtua.
En el llit del costat, també encortinat, trobà una jove recolzada sobre coixins, coberta amb un mantell de filigrana negra. L´emperador precisà que es tractava de la seua filla Carmesina i ell, mig a fosques, va besar la mà de la infanta, que tenia un aire absent i ni tan sols el saludà. Als peus del llit l´acompanyaven una donzella i una dona. Es tractava d´Estefania, duquessa de Macedònia i cosina germana de la infanta, i de la Viuda Reposada, que va ser dida de la jove i ara feia més o menys d´institutriu.
Llavors, en un arravatament impropi d´ell, Tirant raonà que aquesta situació no podia mantenir-se i va adoptar la primera decisió oficial: obrir les finestres i derogar el dol. A la llum del dia es va adonar que en aquella sala, al voltant de l´emperadriu i la filla, entre ploraneres professionals i dames de companyia, devia haver-hi quasi dues-centes dones endolades i amb els cabells arrufats.
-Comprenc la vostra aflicció -els va assegurar, després de donar-se a conéixer a la llum del dia-, perquè la mort d´un fill, que a més era l´hereu de l´imperi, és una pèrdua irreparable. Us acompanye en el sentiment, però en la nostra situació, atacats com estem per totes bandes, la primera obligació que tenim és mostrar-nos alegres i confiats. Som l´espill del poble, i si el desànim s´escampa entre la gent, no guanyarem mai la guerra.
Aquestes paraules van sorprendre gratament la concurrència, però Tirant no pensava en això, ja que li resultava impossible apartar els ulls de Carmesina. La infanta, acalorada per l´elevada temperatura de la sala, on tot eren dones i, a més, estaven a fosques, s´havia llevat el mantell negre, davall del qual duia el vestit despassat i ensenyava les mamelles, cristal·lines com dues pomes del paradís. Aquesta circumstància acabava de canviar el destí de Tirant, perquè sobtadament s´havia enamorat de la dona de la seua vida.
A l´eixida del palau, potser pensant en si mateix, Tirant va comentar a Ricard la gran impressió que li havia causat la preciosa col·lecció de tapissos històrics d´enamorats cèlebres que havia vist penjats en les parets. Però Ricard no sabia de què li parlava i li va fer poc de cas.
Una vegada a Bellestar, Diafebus no el veié al menjador i es preocupà. El va trobar gitat i, cosa rara, li va assegurar que no tenia gana. Quan insistí, Tirant va esclafir en un plor, amagà el cap sota el coixí i li confessà que s´havia enamorat de Carmesina. El cosí el va aconhortar amb paraules d´extrema comprensió i, a pesar que tractava de fer-lo menjar alguna cosa per poc que fóra, a Tirant no li passava res per la gola. Volia estar a soles i es retirà molt afligit a la seua habitació.
Diafebus el deixà amb la seua pena i va eixir a passejar. Des d´una finestra del palau, l´emperador el cridà. Quan li va preguntar pel capità, ell va contestar que estava descansant de la travessia i, per passar l´estona i impressionar unes donzelles que s´hi havien acostat, en especial la que va deduir que devia ser la infanta, es posà a referir-los els èxits de Tirant a Londres i la seua colossal gesta de Rodes.
Diafebus n´estava satisfet perquè observava que a totes les del rogle, en especial a Carmesina, el relat els havia tocat el cor.
