M'han arribat campanes que està a punt de celebrar-se el VII Centenari de l'Orde de Montesa. Campanes de mort? Campanes de record, és a dir, de vida. Campanes virtuals que arriben de lluny, com un eco de memòries perdudes. Campanes que anuncien, espere, un despertar de l'interés per la història, i les històries, del que va suposar l'existència d'aquest orde militar-religiós al regne de València des del 10 de juny de 1317, que va ser fundat pel rei Jaume II el Just, fins a 1592, que va ser dissolt per decisió d'un altre rei, Felip II.
He de dir, com a lector de velles històries, que m'interessa l'època medieval, quan l'orde montesià tingué una poderosa presència en les terres valencianes frontereres amb l'Àndalus (segles XIV i XV), però més l'època renaixentista (el XVI) on destacarà el Mestre Galcerà de Borja, personatge imponent, novel·lesc, però alhora silenciat per la pròpia història i família.
Aquest Borja fou mestre de Montesa durant vora mig segle. Això el fa un individu excepcional, encara que menys conegut que els altres Borja. Un personatge que se'ns presenta com una mescla vital, genial i real del que en la ficció representen el Tirant o Don Quixot. De la fama del cavaller Galcerà de Borja, n'han quedat, tanmateix, més silencis i oblits que no memòries. Per quins motius? Per ser qui fou i com fou. Perquè fou un Borja de Gandia (fill del tercer duc de Gandia i mig germà del duc sant), fou el darrer Mestre de Montesa, un esplèndid mecenes i amic de poetes i un noble poeta ell mateix, i prou més: fou marqués de Navarrés, capità general d'Orà, condemnat per sodomita per la Santa Inquisició, i virrei de Catalunya. càrrec amb el que va morir a Barcelona, després d'haver-lo forçat a renunciar a Montesa.
Una vida cavalleresca que els seus generosos amics intentaren immortalitzar en versos solemnes o satírics, en llatí o en castellà. Em referesc a poetes com Jaume Falcó, o Miguel de Cervantes (per citar dos reconeguts amics seus). Però també als contraris o enemics, que ací els calle, però que en tingué, de molt poderosos, tant en vida com en mort. Una prova d'açò em sembla el llarg oblit en que aquest Borja va caure després, tot i haver sigut el darrer i majúscul Mestre de Montesa. Perquè la fatal història de les acaballes de l'orde de Montesa no es pot entendre sense la bella figura d'aquest Borja proscrit.
