Ma que som festers! Esdeveniments en tenim a grapats, i si no els inventem. S´ha dit que la imatge que donem els espanyols és d´escarotats, amants del soroll, i apassionats. Si es tracta d´espanyols valencians, per a què més. Els típics tòpics són el que tenen, que sent exagerats -sovint- tenen prou de veritat. El passat cap de setmana, se´m col·lapsaren totes les hores del dia i de la nit amb atraccions, distraccions i compromisos diversos -gaudits per mi a la fi, tot siga dit-. El concert de David Bisbal en la Plaça de Bous, el Festival de les Arts... i, per si no hi haguera prou amb això, també em tocà apuntar-me al comboi de les meues amigues -i amigues d´amigues- perquè moguérem de comiat de fadrina.
Allà que anava la novia, la ´princess in progress´ -que és com la batejàrem improvisadament, al·ludint a la disfressa que portava i la seua careta de nina. Influïxen molt les pintes que portem, el context i la companyia. Estava pensant-ho a l´ombra d´una terrassa d´estiu, ja entre setmana, quan m´escapí uns minuts a la platja -la tenia a un tir de pedra, era un sacrilegi no visitar-la- i l´estranya era jo, que anava excessivament tapada per a l´ocasió. Amb la platja de la Malvarrosa enfront, sentia com l´excés d´activitat m´estava passant la factura post-celebració. Què cara, la mare que va!. Comproví que la ressaca a l´endemà de plans d´estos, està assegurada. Sense beure o bevent. Serà l´edat, la falta de pràctica, o les dos coses. «¡Cómo se estropean los cuerpos!», que deia Lina Morgan.
En la discoteca les coses seguixen com quasi sempre. Ball de fotos trepidant, sentits enfocats en l´extern, trellat -de vegades- embossat. Però l´esclafit de decibels té el seu punt, de quan en quan. Resulta que una de les teories del sorgiment de les despedides a l´Edat Mitjana diu que els amics feien una festa al nóvio per temptar-lo i assegurar-se de que no seria infidel en el seu matrimoni. Més d´un desfoga de tal manera la rutina que mamprenen a reproduir-se els ants -cérvols amb banyes en forma de palma- en l´inconscient col·lectiu. Val a dir que no són els llocs qui comprometen, sinó les persones. Done fe: en una disco coneguí, fa un fum d´anys, a un parell de persones d´eixes que marquen un abans i un després... per a bé. El guirigall no impedix aclarir-se i profunditzar si n´hi ha feedback i voluntat. Com en la pel·lícula Love, Rosie. En una mirada hi ha un món, i una nit pot determinar-ho tot... o no?
