Estiu. La llum s'allarga, la promesa de les vacacions es menys irreal. El cos reduïx l'aguant, com quan dus segles esperant anar al bany i el poder de la contenció t'abandona davant de la porta de ta casa. Serà per això que certs patrons repetitius em farten massa? Sobretot els que confonen les llibertats amb la irrespectuositat i la falta de dignitat. Fora draps, esdeveniments al carrer. Que el termòmetre se'n ve amunt! S'omplin els paisatges del que estava ben guardat, i el que té de bo l'apertura es desunfla si els caps són lleugers de cascos però no de materialisme, desconeixement i vanitat.
La mediocritat no necessita publicitar-se perquè té lloc destacat en la naturalitat de les coses, però ja se sap que «cuanto peor, mejor para todos». Riure per no plorar: en la seua versió musical també postula a èxit estiuenc. No és no tindre sentit de l'humor, és que tanta traca ja fa pudor. Com l'etiqueta #muevoelculoporquequiero, corresponent al polèmic espectacle-exhibició de Xàbia. Les ballarines defenen el seu dret a moure el cul fent twerking com si se n'anara la vida per ell. Em pregunte si atenen l'evident connotació sexual que promulga -que té d'origen l'any 1800- i qui es beneficia realment d'això, finalment. L'art, la música i el ball són expressions del ser, clar. Però potser necessiten filtrar-se amb trellat i context. El triomf de la hipersexualització generalitzada està en creure que la reproduixes perquè vols. «La llibertat sense educació és sempre un perill; i l'educació sense llibertat resulta vana». Ho digué John F. Kennedy, però podríem aplicar-nos-ho ara.
Significant i significat. Què és ser un humà lliure? Però de veritat, sense condicionaments, modes, costums o comportaments apegats. Comencem pel que no és, i descartant trobem el nucli del que sí. En la nostra perfecta imperfecció l'ego ens trau a ballar. Tindre mentalitat -oberta o tancada- i/o mentalitzar-se: sense una ment neta, són conceptes buits. Però d'on ve la brutor? Si anem a recules, que servisca d'algo. Quelcom que es faça de cor, sempre és positiu per als implicats. Acabe de vore sentat en la boca del metro del carrer de Xàtiva un xic amb este cartell: «Míremonos. Te ofrezco la oportunidad - y me la ofrezco a mí mismo- de mirarnos a los ojos, de verdad». Als meus auriculars porte Perfect d'Ed Sheeran, i eixa valenta reflexió -sense generar reaccions ni ovacions en els vianants- em pareix d'admirar. Ens ocorre o som així? Ens atrau mirar però no ens veiem, poc ens plantegem... fins que sentim el que pensem i pensem el que sentim.
