Difícil propòsit contar un període conflictiu de la història recent d´un poble. La complicació és major si el camp de batalla és ple de trinxeres ideològiques separades per subtils i infranquejables filats, com succeïx en la realitat basca. Per això agraïm d´antuvi la presència de l´arriscat novel.lista que vulga endinsar-nos al laberint.
Un dels intents, que no l´únic, és la novel.la Patria, de Fernando Aramburu, que em produïx, en un principi, certa sensació de buidor, de ´déja vù´. Quan fa ja uns anys el mestre Mingote dibuixà una vinyeta on apareixia, imitant un conegut anunci publicitari , un encaputxat amb pistola dient « que no te lo cuenten, vívelo», alguns bascs es van queixar de la frivolitat en què s´expressava una veritat terrible. Aqueixa és la sensació que em donen moltes pàgines de Patria, per la superficialitat de personatges i situacions. El canvi de relació del matí a la nit que manté la família del Txato, assassinat -mort en atentat (per utilitzar amb major precisió, a la manera d´Aramburu, el mecanisme psicològic del poble basc) amb el veïnat no se sosté sense una introspecció incòmoda d´algun veí ( o són simples titelles covardes i assídues als txocos?) o de les pròpies Bittori o Nerea (dona i filla del Txato) en relació als seus flirtejos o condescendències amb el món abertzale; la inclusió en el victimari d´euskalduns va provocar la incredulitat-incomprensió ( apareix també en la novel.la) en futures o potencials víctimes, com podem comprovar en hemeroteques . Si, a més, afegim la presentació d´abertzales i etarres com uns rústecs sense cultura, mediatitzats per la figura estereotipada del rector ( calia afegir l´halitosi i la luxúria encoberta per augmentar-ne la repugnància?), crec que s´aclarix només en l´epidermis el conflicte basc, del qual seguim desconeixent components històrics, socials i psicològics. Tot i això, Patria suavitza visions gairebé grotesques i esperpèntiques ( em recorden massa el tremendisme celià) d´una obra anterior, Años lentos.
Ara bé, la progressiva profunditat (un encert -no sé si premeditat- colpidor) de la novel.la, que és quan interactuen tots els personatges de manera oberta, mostra el gran mèrit d´Aramburu: que el vertader camí per a la reconciliació és el diàleg, el factor humà, i que els protagonistes han de ser, sobretot, els bascos; a ells, per tant, cal deixar-los que marquen els temps sense ingerències espúries.
