L'escriptor i professor de Catarroja Wilson Ferrús presenta dimarts, 3 d'octubre, a les 19 hores al centre cultural La Nau el seu tercer llibre en solitari, Renovació i innovació educativa en les escoles laiques i republicanes valencianes (1900-1939), un estudi sobre les propostes pedagògiques i la visió de l'escola com una eina per crear persones reflexives i lliures en un entorn d'escola «de vida», d'escola «feliç» que edita la Institució Alfons el Magnànim.
Què es trobarà el lector amb este nou llibre?
Llegirà una cosa innovadora, totalment inèdita. Es trobará la temàtica de les escoles laiques i republicanes, les escoles blasquistes des de 1900 a 1939. Aquelles escoles que s'imposen en València ciutat, una xarxa d'escoles alternatives a la Restauració i de les qual s'ha parlat molt poc. Faltava estudiar-les com a un moviment educatiu que està a la mateixa altura que els altres moviments alternatius com la Institucion Libre de Enseñanza, el moviment racionalista, el de Ferrer i Guardia, etc. És innovador perquè reivindica la funció de l'escola laica abans de la proclamació de la II República i perquè es cataloga el moviment laic com a moviment en la seua globalitat. A més, es parla de les experiències educatives de cadascuna de les 19 escoles laiques de València que formaren una xarxa on passaren un total de 120 mestres.
Com has omplit els buits d'un tema poc tractat?
Ha sigut complicat perquè la documentació de les escoles laiques està molt dispersa. Era difícil, perquè per a crear un discurs històric que no sols fóra descriptiu i portara a la reflexió i la crítica, intentava harmonitzar el discurs històric amb la visió crítica. Intentava reconstruir l'evolució d'estes escoles alternatives en València de forma minuciosa i detallada, fer una reconstrucció. Per a dur-la a terme he utilitzat dos fons principals: Per una banda els reglaments de règim intern, els plans de treball que estan a la Universitat de València i per una altra banda l'hemeroteca. En cada periòdic, principalment «El Pueblo» estan els actes del que es feia. Està la reconstrucció de la història dels mestres i les escoles. Aquesta informació m'ha permès indagar en la història de vida de cada mestre.
Què conclusions extraus després de tota la investigació al voltant de l'escola laica de l' època?
La conclusió és que les escoles laiques s'han de considerar al mateix nivell que altres moviments alternatius que fan possible la república en la qual es basa aquesta política educativa republicana. A més, també concloc en què a les escoles laiques es veuen moltes propostes educatives que no es contemplaren abans. El laïcisme, la coeducació, l'educació interclassista en la línia d'una escola en la qual capien tots independentment del sexe, origen social, etc. Una educació basada en l'observació, experimentació i que reivindiquen les eixides perquè «todo lo que se puede aprender fuera del aula, apréndase». També cal destacar que els càstigs estan prohibits. Una de les coses que d'alguna forma defineix a l'escola republicana és la recerca de l'escola feliç.
Creus que l'escola d'aleshores era més innovadora que la que hui tenim?
Sí. Realment quan ve la democràcia, estava tot ja inventat i quan ve la LOGSE, no feia falta reinventar res. Durant els dos anys de la república en pau ja s'havien portat endavant tot el que significa una escola publica, igualitària, solidària i respectiva. Quan arribà la democràcia ja estava tot inventat, no es podia innovar massa.
Quines mancances té l'escola de hui en dia en comparació a la de la república?
La il·lusió de crear persones per a crear una societat millor i incidir en els valors i la lluita contra el dogmatisme i el fanatisme. El mestre era fonamentalment qui ensenyava en valors. La república intenta formar persones crítiques i ho fa a través de valors com la cooperació, la solidaritat, el compromís, la llibertat... Hui en dia no és així, el que es busca són més els conceptes que crear persones. Es a dir, l'escola laica republicana es basava en els valors, la d'ara prioritza els coneixements. Les proves PISA no contemplen si estem creant persones o no, sols contemplen els continguts. El tema dels valors es veu amb l'interès que tenen amb la filosofia, és la que més pot ajudar a crear persones crítiques i reflexives i cada vegada va a menys. Una altra cosa que trobe a faltar, és que abans, en època de crisi s'invertia en educació, perquè es tenia clar que era la base d'una societat crítica, hui en dia, l'educació no és prioritària i s'utilitza com una arma política entre els partits polítics.
Per altra banda, el concepte d'escola feliç hui en dia tampoc està. La diferència que jo veig està en els conceptes, en l'actitud, que en l'època de la república tenen clar que el xiquet és el centre de l'ensenyament i aquest convenciment emanava del ministeri, eren ells qui tenien clar que aquests mètodes s'havien d'aportar, ara no parteix dels òrgans públics sinó que parteix de la voluntat educativa.
De tots els mestres que has investigat, quin és el que més destaques?
Hi ha un que es va morir abans de la república que a mi m'ha tocat molt que és Vicent Orts, va ser director, fins a la seua mort, de la Casa de la Democracia, una escola nova, mixta, moderna. Per les seues propostes educatives el comparen amb Giner de los Ríos.
Si estes escoles eren privades...com aconseguien ser interclassistes?
Es donaven beques, ajudes...i diferents tipus de suport per a les famílies que no tenien diners...de tota manera, no està molt clar documentalment en què consistien aquestes ajudes. Els documents que sí que ho diuen clars són els de La Casa de la Democracia, que ficaven preus més barats per als seus socis. Després de fer el llibre crec que no s'arriba a aconseguir aquest interclassisme al 100%, però sí que s'apropa l'educació i la cultura a la classe obrera. Bé amb els xiquets escolaritzats en les escoles laiques o bé amb activitats culturals que es duien a terme als casinos, uns espais que es convertiren en una mena de «casa de la cultura» on es feien tallers, lectures i tota mena d'activitats culturals.
