Us parlaré també de la ciutat d´Alacant. Fa molts anys que hi visc i els carrers ja estan impregnats de situacions , records i quotidianitat. Alacant no és una simple ciutat, també les amistats, i la família. Les meues filles són alacantines i ... jo també ho sóc. Però la meua intenció no és fer una crònica sentimental sinò una interpretació, gens rigorosa, dels vins i de la relació que mantenen amb el territori i la ciutat que els dóna nom.
Possiblement, no siguem massa conscients de les meravelloses opcions que ens oferix la ciutat i la pròpia comarca. Sense perdre massa energia, podem tenir un dia de sol i platja, podem passejar i banyar-nos per cales de paralitzador exotisme nordafricà, sentir-nos "urbanitas" errants per l´Explanada i pels nombrosos carrers que pugen cap al Mercat Central i la Plaça dels Estels o respirar una glopada d´aire pur de les muntanyes de Xixona o de la Torre de les Maçanes. És una ciutat amb unes condicions geogràfiques i climàtiques envejables. I un dels seus atractius és que no és una ciutat perfecta. Mariano Sánchez Soler, periodista i escriptor alacantí, arriba a la conclusió que Alacant és una ciutat en continu moviment, amb uns al·luvions de gent forània que mai no acaba de resoldre una personalitat múltiple, caòtica, sempre ficada en un bucle històric de vegades desquiciant. Jo me´l imagine assegut a taula d´algun restaurant davant d´una bona paella, arròs solt i meloset , amb l´afegit de la nyora, acompanyada per un bon vi ... d´Alacant. Vins amb la contundència que dóna el Monastrell, barrejat, si volem, per l ´afruitat i suau Syrah. Perquè s´arriba a la conclusió, potser banal, potser errada, que els vins de la terra, a taula, no en poden ser suplantats per cap altre allí on han nascut. Tenen l´essència del territori, l´ànima. Sánchez Soler parla i escriu també en valencià. Deu advertir que dins del bucle, hi ha una flama, viva encara, que es reconeix valenciana. Ho podem comprovar quan rescatem, com inconscients santbernats, veus dels barris de Benalua, la Florida, les Carolines, Raval Roig, Sant Antón (d´on és Mariano) , que relaten gojoses llurs vivències en la llengua dels pares. Segurament agrairan, i molt, l´acte amorós i reivindicatiu d´un alacantí que deu pensar que les llengües són, al capdavall, com els vins.
