L´hivern que va seguir a les tràgiques inundacions que el 25 de setembre del 1962 van deixar un rastre de mort en la comarca catalana del Vallès és una data clau en la trajectòria com a poeta de Joan Margarit (Sanaüja, 1938) En la seua darrera obra «Per tenir casa cal guanyar la guerra» (Proa), l´autor rastreja en la seua infància per trobar els «fonaments» sobre els quals després es va alçar la persona i l´escriptor.
P Teníeu 24 anys aquella nit en què l´aigua va causar dolor i devastació. En el llibre expliqueu que aquell hivern «comença a existir la persona que seré: un poeta i un especialista en càlcul d´estructures». Per què?
R El meu pare estava al Ministerio de Vivienda i el meu oncle va passar la nit rescatant gent. Jo vaig seguir els esdeveniments per la ràdio i em vaig adonar que la seguretat de les cases és molt important per a la vida de la gent. Havia començat a estudiar Arquitectura, la gent em felicitava per haver pogut entrar -durant el franquisme era una carrera reservada als rics-, però ho vaig deixar perquè jo volia ser poeta i vaig entrar a treballar a l´editorial Plaza.
P El més normal, no, en un home de lletres?
R Jo creïa que la poesia era la vida! Era jovenet i em creia estes ximpleries del romanticisme.
P Com va anar a l´editorial?
R Em van encarregar de redactar un diccionari terminològic: havia de mirar què deia en dos o tres altres diccionaris que ja estaven escrits i fer un refregit.
P Molt estimulant, pel que diu, no ho sembla.
R Al cap de dos o tres mesos, vaig pensar «Joan, potser t´estàs equivocant. Ser poeta, no pot ser això que fas´»
P I?
R La tragèdia de les inundacions em va fer entendre que la seguretat dels edificis és molt important i això em va empènyer cap al càlcul d´estructures.
P Renunciava a la poesia?
R Al contrari, la poesia estaria encantada si em ficava en estos temes. Pensa que la poesia és molt gelosa: si jo haguera fet de decorador, i la meua feina haguera estat triar si una paret és vermella o d´un altre color, no hauria pogut fer la poesia que faig.
P Per què?
R La poesia no és la vida, la vida està per baix de tot i ho comprèn tot. La poesia ha de tindre sentit comú, i intel·ligència també. Al lector, el que li interessa és ell mateix, la poesia és un mirall, si no ja pots llençar el poema a la bassa.
P El llibre, però, és molt personal. Parla de vostè.
R Però no són unes memòries, les memòries de la gent normal no interessen a ningú. El problema del poeta és que no pot explicar res de fora: si vull fer un poema d´una xicona que he vist, primer he de ficar aquesta xicona dins meu, del meu cap. El novel·lista pot explicar la vida d´un altre, però el poeta ha de parlar des de dins, i això ho complica tot extraordinàriament.
P Convertix la creació poètica en tota una fita.
R De tot el que tens dins, el 99,9 % no val res. Però, aleshores, trobes una cosa dins teu que penses que pot ser interessant, i intentes explicar- ho, posar-ho en paraules i, al final, si l´encertes, hi ha algú que llegix el poema i diu «sí, sóc jo».
P «Per tenir casa cal guanyar la guerra» explora, bàsicament, els anys d´infantesa. Per què?
R L´objectiu del llibre no és explicar la meua vida, això no tindria cap mena d´interès, sinó veure si puc esbrinar per què a la meua vida he fet mil poemes, n´he publicat set-cents, per què he escrit estos i no uns altres... I per esbrinar- ho, he d´anar a la meua infància, que és el moment on es posen els fonaments. El llibre és, per dir-ho d´alguna manera, una autobiografia amb un objectiu.
P Tot és en la infància, doncs?
R Preguntar-me d´on ve tot el que he viscut i escrit no ho podia fer quan tenia 20 anys, ni 40, ni 60... És una pregunta del final de la vida. Quan tens 60 anys, t´adones que a la vida hi ha dos extrems: la infància, que marca com seràs, i la senectut, que té una característica que no tenen les altres edats, i és el fet que no hi ha cap edat que et jutjarà, tu després d´esta etapa ja no et podràs jutjar. Per tant, és la més lliure de totes.
P I entremig?
R Entremig hi ha el lio. I en sóc conscient, que en català es diu embolic, però no, és un lio i pot ser dramàtic. I no ho critique, ha d´existir, sense el lio no hi hauria fruita al supermercat, no es farien cases ni fills... però d´este lio no té interès parlar-ne. Per això, no faré un llibre sobre este període.
P Ha fet el llibre per esbrinar en la seua infància. També per fer alguna aportació al lector?
R És clar, a mi m´ajuda, però també ajuda el lector a reconéixer-se. Si escrius per als altres, has de pensar en els altres. Els qui diuen que escriuen per a si mateixos... és absurd. Escrius perquè vols que algú et llegisca. Jo busque allò que, dins meu, hi ha d´emocionant, i si aconseguisc explicar-ho, el lector i jo plorem.
P Una aposta forta.
R Com tot allò en què jugues fort: o l´encertes o fas el ridícul. El poema, a qui primer li diu coses, és a mi mateix, però he d´estar segur que també dirà coses a algú altre. Cadascú ha de buscar a la seua manera, la meua és fer-ho a través dels poemes: així és com em sent en contacte amb els altres.
