Si bé les exèquies per Marcel Péricourt es van veure trasbalsades i fins i tot es van acabar d'una manera caòtica, almenys van començar puntualment. Des de primera hora del matí, el Boulevard de Courcelles va quedar tancat a la circulació. La banda de la guàrdia republicana, reunida al pati, feia ressonar els assajos apagats dels instruments, mentre els automòbils abocaven a la vorera ambaixadors, parlamentaris, generals, delegacions estrangeres que se saludaven amb un posat greu. Coneguts acadèmics passaven per sota del gran dosser negre de sanefes daurades amb el monograma del difunt que cobria l'àmplia escalinata d'entrada i seguien les discretes consignes del mestre de cerimònies, encarregat d'organitzar aquella multitud que esperava la sortida del taüt. Es veien moltes cares conegudes. Uns funerals de tanta importància eren com un casament de la noblesa o la presentació d'una col·lecció de Lucien Lelong, el lloc on t'havies de fer veure si tenies una certa posició.
Malgrat el gran trasbals que li havia causat la mort del seu pare, Madeleine no parava d'anar amunt i avall, eficaç i continguda, repartint instruccions amb discreció, atenta als més mínims detalls. Nerviosa sobretot perquè el president de la República havia fet saber que vindria personalment a resar davant les despulles del «seu amic Péricourt». A partir d'aquell moment, tot s'havia complicat moltíssim. El protocol republicà era tan exigent com el d'una monarquia. La casa Péricourt, envaïda de funcionaris encarregats de la seguretat i de responsables de l'etiqueta, no havia tingut un moment de repòs. Sense parlar de la gran quantitat de ministres, cortesans i consellers. El cap d'Estat era una mena d'embarcació de pesca seguida constantment per una multitud de bandades d'ocells que es nodrien del seu moviment.
A l'hora prevista, Madeleine es trobava al capdamunt de l'escalinata amb les mans enguantades de negre convenientment encreuades al davant.
Va arribar el cotxe. La multitud va callar. El president va baixar, va saludar, va pujar les escales i va abraçar Madeleine un moment sense dir ni una sola paraula. Els grans dolors són muts. A continuació va fer un gest elegant i fatalista per cedir-li el pas cap a la capella ardent.
La presència del president era més que una demostració d'amistat amb el difunt banquer, també era tot un símbol. La circumstància, efectivament, era excepcional. Amb Marcel Péricourt «s'acaba d'apagar un emblema de l'economia francesa», havien titulat els diaris que encara sabien comportar-se. «Havent sobreviscut menys de set anys al dramàtic suïcidi del seu fill Édouard...», havien comentat els altres. Tant se val. Marcel Péricourt havia estat un personatge central de la vida econòmica del país, i la seva desaparició, això tothom ho notava d'una manera confusa, marcava un canvi d'època, encara més inquietant pel fet que aquells anys trenta s'obrien cap a unes perspectives més aviat fosques. La crisi econòmica que havia seguit la Gran Guerra no s'havia arribat a superar. La classe política francesa, que havia jurat amb la mà al cor que l'Alemanya derrotada pagaria fins a l'últim cèntim de tot el que havia destruït, havia quedat desautoritzada pels fets. El país, convidat a esperar que es reconstruïssin els habitatges, que es refessin les carreteres, que s'indemnitzessin els mutilats, que es paguessin les pensions, que es generessin llocs de treball, en resum que tornés a ser el que havia estat -millor i tot, ja que havien guanyat la guerra-, el país, dèiem, s'havia resignat. Aquell miracle no tindria mai lloc, França s'havia d'espavilar tota sola.
Marcel Péricourt era precisament un representant de la França d'abans, d'aquella que havia dirigit l'economia com un bon pare de família. No se sabia ben bé què acompanyaven al cementiri, un important banquer francès o l'època pretèrita que representava.
A la capella ardent, Madeleine va observar una bona estona el rostre del seu pare. Des de feia uns mesos, envellir s'havia convertit en la seva activitat principal. «M'he de vigilar constantment -deia-, em fa por fer pudor de vell, oblidar les paraules; tinc por de fer nosa, de sorprendre'm parlant sol. M'espio, i això m'ocupa totes les hores del dia. Fer-se vell és esgotador...»
A l'armari, en un penja-robes, Madeleine va trobar el vestit més nou que tenia, una camisa planxada i unes sabates perfectament enllustrades. Tot estava a punt.
El vespre anterior, el senyor Péricourt havia sopat amb ella i Paul, el seu net, un nen de set anys guapot, pàl·lid de pell, tímid i tartamut. Però a diferència dels altres vespres, no s'havia interessat pel progrés dels seus estudis, pel que havia fet durant el dia, ni tan sols li havia proposat continuar la partida de dames. Se'l veia pensatiu, però no preocupat, gairebé somiador, cosa que no era habitual en ell. Amb prou feines va tocar el plat i es va limitar a somriure, per mostrar que era allà. I com que el sopar se li va fer massa llarg, va plegar el tovalló, pujo cap dalt, va dir, acabeu sense mi, i va estrènyer el cap de Paul un moment contra seu, au, que dormiu bé. I tot i que sovint es queixava dels dolors que patia, va caminar fins a l'escala amb un pas lleuger. Normalment, no sortia del menjador sense dir «Porteu-vos bé». Aquell dia se'n va oblidar. L'endemà estava mort.
Al pati del palauet, mentre el cotxe funerari es posava en marxa, tirat per dos cavalls engalanats, i el mestre de cerimònies reunia familiars i amics pròxims i els indicava el lloc que havien d'ocupar en l'ordre protocol·lari, Madeleine i el president de la República s'estaven drets, l'una al costat de l'altre, amb la mirada fixa en el taüt de roure, on brillava una gran creu de plata.
Madeleine va notar una esgarrifança. Havia pres la decisió encertada, uns mesos abans?
Era una dona soltera. Divorciada, més exactament, però per l'època era el mateix. El seu exmarit, Henri d'Aulnay-Pradelle, es podria a la presó després d'un procés molt sonat. I aquella situació de dona sense marit havia estat una font de preocupació per al seu pare, que pensava en el futur. «A aquesta edat, t'has de tornar a casar! -deia-. Un banc que té interessos en tantes societats comercials no el pot portar una dona.» Madeleine hi va estar d'acord, però amb una condició. Un marit, d'acord, però un home no. Amb Henri ja n'havia tingut de sobres, moltes gràcies. El matrimoni, entesos, però per a les frivolitats que no comptin amb mi. Per molt que sovint hagués volgut fer creure el contrari, Madeleine havia posat moltes esperances en aquella primera unió, que s'havia revelat desastrosa, o sigui que ara ho tenia clar, un cònjuge potser sí, però res més, entre altres raons perquè no tenia cap intenció de tenir més fills. Amb les alegries que li donava Paul ja en tenia prou. Això havia estat la tardor anterior, quan tothom veia que Marcel Péricourt no duraria gaire. I semblava prudent prendre mesures, ja que passarien encara uns quants anys fins que el seu net, Paul el tartamut, pogués accedir al timó de l'empresa familiar. A part del fet que ningú veia clara aquesta successió. Al petit Paul, les paraules li costaven de sortir, i molt sovint renunciava a expressar-se, li era massa difícil, doncs imagineu-vos en el cas que fos directiu...
