Leonardo da Vinci va produir part de l'art més icònic del món, però els relats històrics mostren que va haver de lluitar per completar les seues obres. Quan fa 500 anys de la seua mort, el professor Marco Catani, investigador de l'Institut de Psiquiatria, Psicologia i Neurociència del King's College de Londres, a Regne Unit, suggerix que la millor explicació de la incapacitat de Da Vinci per finalitzar els projectes és que el gran artista va poder patir un trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH).
En un article en la revista Brain, el professor Catani exposa l'evidència que dona suport a la seua hipòtesi, basant-se en relats històrics de les pràctiques i el comportament laboral del geni italià. A més d'explicar la seva postergació crònica, el TDAH podria haver estat un factor en l'extraordinària creativitat i els assoliments de Leonardo en les arts i les ciències.
«Encara que és impossible fer un diagnòstic post mortem d'algú que va viure fa 500 anys, el TDAH és la hipòtesi més convincent i científicament plausible per explicar la dificultat de Leonardo per acabar les seues obres. Els registres històrics mostren que Leonardo va passar massa temps planificant projectes, però va mancar de perseverança. El TDAH podria explicar aspectes del temperament de Leonardo i el seu estrany geni volàtil», assegura el professor Catani.
El TDAH és un trastorn del comportament caracteritzat per l'ajornament continu, la incapacitat per completar les tasques, la confusió mental i la inquietud del cos i la ment. Encara que és més comunament reconegut en la infància, el TDAH es diagnostica cada vegada més entre els adults, inclosos estudiants universitaris i persones amb carreres reeixides.
Els relats de biògrafs i contemporanis mostren que Leonardo estava constantment en moviment, sovint saltant de tasca en tasca. Com molts dels que patixen de TDAH, dormia molt poc i treballava contínuament dia i nit alternant cicles ràpids de migdiades curtes i temps despert.
Juntament amb els informes de comportament erràtic i projectes incomplets d'altres artistes i patrocinadors, inclòs el Papa León X, hi ha evidència indirecta que suggerix que el cervell de Leonardo es va organitzar de manera diferent en comparació amb la mitjana. Era esquerrà i probablement era dislèxic i dominava el llenguatge en el costat dret del seu cervell, trets comuns entre les persones amb TDAH.
Més creativitat i originalitat
Potser el costat més distintiu i, no obstant això, pertorbador de la ment de Leonardo va ser la seua voraç curiositat, que va impulsar la seua creativitat i també el va desconcentrar. El professor Catani suggerix que el TDAH pot tindre efectes positius. Per exemple, vagar per la ment pot alimentar la creativitat i l'originalitat. No obstant això, si bé és beneficiós en les etapes inicials del procés creatiu, els mateixos trets poden ser un obstacle quan l'interés canvia a una altra cosa.
El professor Catani diu que «hi ha una idea errònia que preval sobre el fet que el TDAH és típic dels nens amb poca intel·ligència, destinats a una vida problemàtica». «Espere que el cas de Leonardo mostre que el TDAH no està vinculat a un baix coeficient intel·lectual o falta de creativitat, sinó a la dificultat de capitalitzar els talents naturals. Espere que el llegat de Leonardo ens ajude a canviar alguns dels estigmes entorn del TDAH», conclou.
