Fent la ruta literària de la meua novel·la Quan truquen de matinada, em conten històries molt sucoses que hauria incorporat a la meua narració, si me les hagueren contades abans. Crec que ja us vaig explicar el fet d'aquella xica d'Albalat que anava a visitar el seu nuvi al camp de concentració que hi havia a Sueca, als sequers de la Peanya, i que va perdre el nuvi perquè l'afusellaren, però acabà casant-se amb un dels carcellers del qual s'havia enamorat. L'altre dia, però, me'n contaren un altra que no m'haguera cregut mai que fóra possible. Me l'he de creure per la persona que me la contà i perquè ja sabem que la realitat sempre supera la ficció.
Quan passàrem per la circumval-
lació de Sueca vaig explicar —a les persones que participaven en la ruta— que Camil Albert, un líder anarquista de Sueca, en l'any 1934, com que no tenia treball, anava a segar herba per als conills i aprofitava el viatge per a agafar anguiles i granotes. No era molt, però, com a mínim, podia portar un poc de menjar a casa. Però, el temps passava i la faena continuava sent escassa i calia que fera un pensament. Quan vingueren les primeres calors, un amic li proposà que posara un bar en el pati tan gran que tenia a casa seua. No ho va pensar: dit i fet.
Aquella casa la tenia en el lloc on nosaltres estàvem en aquell moment, que havia sigut la frontera que feia de via per a la circulació dels carros que eixien al camp. Ara, una circumval·lació per als cotxes, però, en aquell temps, un camí de terra que tenia al costat una séquia. A uns quinze o vint metres, hi havia unes quantes cases velles on vivien les putes. «Això devia ser casa la Leonor, que diuen a Sueca, no?» «Clar que sí. Forma part de la mitologia del poble i de la comarca». «Tu per què creus que a Sueca no posen el nom de Leonor a cap xiqueta?». Cada poble té les seues històries i, amb elles, les seues manies. Bé, la bona qüestió és que tenir les xiques aquelles tan a prop de casa els feia un poc de por per si espantaven la clientela. Qui havia de venir al bar? Però ja havien pres la decisió. Aquell afer va suposar a Camil Albert l'expulsió de la CNT per deixar entrar en el seu bar a aquelles xiques. Va ser un cas de molta hipocresia, perquè segur que ell haguera pogut fer una llista i ben llarga dels companys de la CNT que visitaven el prostíbul. Però la millor anècdota la contà un dels participants en la ruta: «Voro, has dit que hi havia una séquia allí vora les cases aquelles no?». «Sí», vaig contestar. «En eixa séquia, tiraven els condons gastats les prostitutes. I hi havia xicons que, amb un poal, els arreplegaven per a reciclar-los». Em vaig quedar bocabadat en sentir-lo. Coses de la pobresa, vaig pensar.
