Josep M. Soriano Bessó, una de les persones que més i millor coneix la història recent d'Alaquàs, em recomana la lectura d'un article certament singular que aparegué al diari Levante el 4 de febrer de 1977. Es tracta del reportatge que Rita Barberà Nolla, aleshores jove periodista de 28 anys, dedicà a aquest municipi de l'Horta. Així, amb el títol «Alacuás, sin conexiones», la futura alcaldessa de València hi dibuixava una situació urbanística catastròfica, sense «plan parcial definitivamente aprobado», amb «falta de alcantarillado definitivo en la zona de tolerancia industrial», amb un notable dèficit d'escoles que l'Ajuntament alaquaser suplia amb «locales alquilados para aulas» -cosa que «supone graves problemas presupostarios»-, i amb un cementiri que, «tiene tal problema, que en este momento no quedan más de 100 nichos hábiles».
En el transcurs de l'escrit, Barberà també glossava el que sembla que aleshores era el gran projecte urbanístic d'Alaquàs: un centre comercial pensat «sobre 1.800 metros cuadrados de planta, en el centro de la población, y lindando con la zona de edificación abierta». Un immoble de tres plantes -«la inferior, dedicada a aparcamiento, y las otras dos, a venta de alimentación o mercado y a otros puestos comerciales»- que havia sigut pressupostat en 68 milions de pessetes (susceptibles d'ascendir a 110, si s'atenia a «una solución del tráfico, zona peatonal y zona verde»), i que tot sembla indicar que ocuparia l'espai en què hui es troba el pàrquing del carrer Major.
Sense lloc a dubtes, abans de redactar l'article Barberà degué documentar-se amb detall al voltant de la situació urbanística en què es trobava la població, segurament a través de l'Ajuntament. I, per això mateix, cal que ens preguntem quin objectiu perseguia en publicar un escrit que, aparentment, deixava en una situació molt delicada els responsables municipals d'aquell moment i dels anys anteriors. Per a trobar una resposta, hem de situar-nos ens els mesos previs a l'elaboració del text, en què, tal com ha escrit Soriano, a Alaquàs es desenvolupava una gran activitat social de caire progressista que pretenia fonamentar i accelerar la transició democràtica. I, entre aquelles persones, cal destacar les que, any i mig abans, en novembre de 1975, varen promoure la creació de la cooperativa alimentària Consum, que ràpidament es convertí en un èxit comercial i social que, segons tots els indicis, agafà les autoritats locals desprevingudes.
Doncs bé, és probable que, davant el temor que aquells jóvens que demostraven una gran capacitat de gestió empresarial i de mobilització social pogueren preparar també l'assalt a l'Ajuntament -recordem que, en abril de 1979, guanyà les eleccions municipals d'Alaquàs la candidatura del PCE-PCPV, encapçalada per Albert Taberner-, Rita Barberà, que ja apuntava maneres polítiques -un any després de publicar l'article, en 1978, esdevingué cap de premsa del Govern Civil i de la Confederació Empresarial Valenciana-, considerara convenient dibuixar-hi una situació urbanística tan apocalíptica que únicament podria ser redreçada pels qui ja estaven al front del consistori: pels self-made men liberals i moderats que havien pres les regnes del municipi durant la tardor de 1970, i que comandaven una transició local tranquil·la, per així dir. Tot això, evidentment, no ho explicita l'article. Però es pot llegir entre línies.
