Com que fa temps que, amb les novel·les de lladres i serenos, va passant-me com aquell home molt gran que no volia anar al casino perquè se li havien mort tots els amics i ja estava cansat de fer-ne de nous, m'ha agafat la mort d'Andrea Camilleri rellegint una de les seues novel·les L'olor de la nit (Edicions 62. El Balancí). Ja no sé si en queda algú dels meus: Sam Spade, Philip Marlowe, Pepe Carvalho, Maigret, Kurt Wallander i..., que fan vida als llimbs de La Divina Comèdia de Dante Alighieri fent companyia a Dashiell Hammet, Raymond Chandler, Vázques Montalbán, Georges Simenon, Henning Mankell... I, per acabar-ho de rematar, se'n va també el jove de noranta tres anys Andrea Camilleri que ja volia jubilar el seu comissari Montalbano en la novel·la El joc de pistes: «Va sentir que el vòmit li pujava des del fons de l'estómac cap a la gola. Era el vertigen... Se li presentava, per culpa de la vellesa, en el moment més inoportú». No només se'n han anat uns autors fonamentals, sinó també uns personatges que ens han fet moltes hores de companyia amb accions emocionants, diàlegs profunds i punxants i molta filosofia amarada de glops de whisky.
Camilleri es va inspirar en el seu amic, el nostre Manuel Vázquez Montalbán, per crear un dels personatges més populars de la novel·la negra mediterrània. El detectiu de Camilleri no treballava a una gran ciutat, Barcelona, com Pepe Carvalho. Els casos del comissari Montalbano es resolen a la localitat de Vigata, a la província de Montelusa, que sembla que són dos noms en què s'amaguen Porto Empedocle i la província siciliana d'Agrient. Montalbano és un comissari, no un detectiu privat com Carvalho, però, com que va a la seua i té una pròpia manera de resoldre els casos que se li plantegen, sempre té problemes amb els seus superiors. Montalbano, com Camilleri —que havia militat en el Partit Comunista— ha anat evolucionant per convertir-se en un personatge cada dia més proper i humà que no acaba d'entendre el ritme cada vegada més accelerat de l'existència de l'home, però que ha acabat adaptant-s'hi. Com diu entre llençols en L'olor de la nit: «havien entés que no representaven més que una pausa i havien desaparegut, perquè avui en dia no hi ha pausa que valgui en aquesta cursa com més va més delirant que s'alimenta de verbs en infinitiu: néixer, menjar, estudiar, cardar, produir, fer zapping, comprar, vendre, cagar i morir. Verbs en infinitiu però que no duren més d'un monosegon, un vist i no vist. ¿No hi havia hagut un altre temps en què es conjugaven altres verbs? Pensar, meditar, escoltar i ¿per què no?, vagarejar, pesar figues, divagar».
