El verb «esmolar» té el significat de 'fer agut el tall o la punta d'una ferramenta, en una mola o amb una esmoladora'. S'esmolen els ganivets, les tisores, les navaixes i altres tallants per a afilar-los el tall, quan, molt gastats, ja no tallen bé. «Esmolar» és una paraula genuïna i privativa de la nostra llengua. En castellà a eixa operació li diuen «afilar», que també la tenim en la nostra llengua, i d'ahí el caràcter privatiu o singular del vocable «esmolar». No obstant, en la llengua veïna hi ha el verb «amolar», amb significat paregut al nostre «esmolar», però pareix que està en desús, i s'empra més «afilar». També té sentit figurat, com en les frases «Té la llengua ben esmolada, parla pels colzes», «Esmola't el coneiximent, que pareixes bovo». «Esmolar» és una paraula ben antiga, apareix en els nostres Furs, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. És ben viva, però potser està en retrocés entre sectors jóvens i nous parlants, sobretot, en ciutats grans i mitjanes, en què la interferència de la paraula «afilar» vampiritza el sentit de la nostra «esmolar». A vore si aconseguim parar el seu retrocés i seguim esmolant i usant tan valenciana paraula (i catalana i balear).
Com hauran vist, el títol de la columneta de hui porta «navaixes», plural de «navaixa», 'ganivet que es plega introduint la fulla en una ranura que té a propòsit el mànec'. És una paraula d'ús general en la parla valenciana i normativa (registrada en el Diccionari normatiu valencià). El model del dit valencià culte ha preferit la sinònima «navalla», però la «navaixa» ha sigut i és emprada, oralment i per escrit, des de fa alguns segles. El Corpus Informatitzat del Valencià documenta el seu ús en 1661, i destacats autors i bons escriptors l'han emprada en els últims tres segles, com ara Josep Bernat i Baldoví, Joaquim Martí Gadea, Lluís Guarner, Manuel Sanchis Guarner, Josep Franco, Toni Cucarella, Eugeni S. Reig, Josep Piera, Emili Casanova, Jordi Colomina, i molts altres.
I per a arreglar el tall d'algunes eines del camp o d'altres ferramentes tenim el verb «llussiar», que té el significat de 'renovar o arreglar el tall gastat (d'un instrument d'acer), per a deixar-lo a punt'. En algun moment de la història recent, «esmolar» anul·là el sentit de «llussiar»; que anà perdent ús, però en alguns pobles es mantingué. Enric Valor emprava eixe verb, i en Enllà de l'horitzó diu: «... se n'anà a la ferreria a ferrar la mula i llussiar una rella».
«Els ferraments que, per a refer-los el tall, es llussien són, entre altres, les aixades, els llegons, les relles, les xarugues, els pics, els fessos d'escarpell ...», m'aclarix el meu amic de la infància, i de sempre, Vicent Segura, el Ferrer, que com el seu renom indica s'ha dedicat a eixe ofici. I d'una manera molt didàctica, em remarca «Les ferramentes que toquen terra es llussien, a foc i en l'enclusa, les de casa, s'esmolen». Paraules, algunes, caigudes en desús, però, dubtes aclarits.
