Fa molts anys, Isabel-Clara Simó va vindre als instituts de Sueca „aleshores n'eren dos„ a parlar de la seua novel·la Júlia que no feia molt que havia vist la llum, però que, en un vol, s'havia convertit en una lectura obligatòria de tota una generació que ens havíem ficat en el cap que la nostra llengua tinguera més presència, alçara el vol, en tots els àmbits d'ús. Volíem que el valencià „derrotat com el pare de Júlia„ eixira de la misèria en què l'havia instal·lat la història. Que progressara de la mateixa manera que la protagonista de la novel·la de l'escriptora d'Alcoi volia prosperar en la vida: més enllà del que suposadament li corresponia pel seu origen de classe. I esperàvem que, com Júlia, la llengua, esdevinguera una senyora. Que no es conformara amb la vida proletària, o camperola, que li havia tocat viure i que aprofitara que els fills de la terra ja teníem algun estudi i podíem traure partit de l'ocasió que la democràcia, acabada d'estrenar, ens presentara per a canviar d'estatus. Però com a Júlia, «ells», els mateixos de sempre, seguien „segueixen„ posant-li entrebancs. Recordeu que a Júlia la deixaren casar-se amb l'amo, però l'obligaren a operar-se perquè no tinguera descendència.
