Els valencians i les valencianes tenim com a pròpia la interjecció xe. Pareix que és un arabisme. També suposa una fórmula que ens aproxima a països com ara Argentina i Uruguai. Però, més enllà de l’origen o la vinculació, la realitat és que en les nostres terres és un símbol identitari i a voltes un tòpic pel qual som coneguts i conegudes. Amb un xe, expressem: admiració, entusiasme, alegria o enuig. Així que, si reflexionem al voltant de la paraula, hi trobarem una part de la nostra idiosincràsia i de com sentim. A més, podrem observar un tòpic pel qual som vistos i vistes des de l’exterior.
Resulta normal, agrade o no, que des de fora se simplifique la imatge dels pobles a partir d’una paraula que s’hi pronuncia. Si en l’estat espanyol algú sent un xe, de seguida pensa que es troba davant d’un habitant de València. No passa res que siga així, tot i que la interjecció no està generalitzada en totes les comarques. El problema ve quan el xe es transforma en un tòpic o element general que simbolitza per igual a la totalitat d’habitants de Vinaròs a Oriola perquè en tenim uns altres més generals.
Els tòpics, a voltes, els carrega el diable. No cal anar molt lluny per a continuar escoltant el fals tòpic pel qual des de Madrid es diu a la nostra autonomia «Levante». Pocs atemptats nominals són tan greus i ens senten tan malament com el de llevantins o llevantines. Tenim massa noms legítims, com ara Regne, País, Comunitat o simplement Valencià. No necessitem que se n’inventen més des de fora.
A vegades, som nosaltres els culpables de diluir les nostres denominacions. Les oblidem o no les valorem. No volem ofendre en reivindicar-nos. Els intents fallits de dir «Altos de Levante» a la zona del cava valencià o «Casal España Arena» al projecte d’un nou pavelló de bàsquet de Juan Roig en són dos recents exemples.
En definitiva, podem estar orgullosos i orgulloses de pronunciar un xe. No està mal que se’ns conega des de fora per emprar-lo, si no s’oblida que no som la comunitat del xe sinó el territori dels valencians i les valencianes. Així que vivim oberts al món i al que cadascú diga de nosaltres. La imaginació i els tòpics són lliures de pensar-se. Però que no s’oblide (ni oblidem) que no som terra de llevant sinó de València. El poble que no valora ni reivindica la seua identitat acaba per esborrar-se.
