Havíem aprés en els manuals de gestió nòrdica que la salut i l’educació eren innegociables a l’estat del benestar. La sanitat i el seu personal ho ha demostrat sobradament els últims mesos. Ni els detractors més incorregibles qüestionen el dret universal a l’assistència mèdica, perquè a més si l’anomenat primer món estiguera tot vacunat, però el tercer i quart continuarà a la intempèrie, la pandèmia persistiria. Així que l’escletxa del sistema immunitari global buscarà la solució pertinent. Els alegres lliurepensadors pensàvem que el mateix passaria amb l’ensenyament, però, resulta que en ple segle XXI les desigualtats educatives són més grans que mai.
Tornant al diari ahir, vaig patir dos embussos de trànsit per l’eixida d’escola. Els vehicles particulars de pares i mares van col·lapsar els carrers, posant en dubte la màxima que la millor escola és la que està més a prop. Supose que si van amb cotxe a arreplegar els més menuts, és perquè viuen lluny del col·legi o resulta que les més que qüestionades extraescolars també queden fora d’un oportú radi vianant. És clar, anar a música, futbol, bàsquet, gimnàstica o atletisme -disciplines clàssiques de l’etapa escolar dels boomers com jo- ha quedat desfasat. Ara toca esgrima, dansa del ventre, natació sincronitzada i hoquei sobre sorra, en el nostre cas. Una programació impossible imposada per pares i mares sobredimensionats que sols acabar amb fracàs segur quan les criatures tenen prou autonomia per a revelar-se.
El nivell d’exigència imposat a les criatures és inversament proporcional al nivell de frustració paternal i maternal. Per això la tendència en contra de la renovació pedagògica és imparable. Aquells mestres militants en el lliure ensenyament han degenerat en hereus que només defensen l’educació pública per mantenir la seua mala consciència. El classisme escolar mai havia tingut tanta presència com ara. Que s’ho facen mirar els supremacistes socials que sempre acaben abraçant el populisme, perquè el rebuig a l’equilibri natural de les escoles arriba de la sinistra. Igual que l’urbanisme segregador, l’ecologisme urbanita, l’oci selectiu i la cultura de plataforma de pagament. Sé de què parle, i tu ja m’entens.
