L’exprés de Portbou-Barcelona va arribar a l’estació noranta-sis minuts passada l’hora prevista i s’aturà amb exagerat terrabastall davant d’uns topalls de final de via que necessitaven una capa de pintura.
L’andana ja era plena de gent que esperava algú i d’altres que volien aconseguir un bon seient d’anada cap a França.
El primer a baixar del tren fou un home d’uns quaranta anys, sense maleta, amb un vestit de llana marró, armilla i camisa blanca curosament cordada fins al darrer botó. Duia barret perquè era immaculadament calb, a excepció d’uns cabells foscos que li voltaven el clatell. La naturalesa, en canvi, li havia estat generosa amb les celles, dues ratlles gruixudes que subratllaven uns ulls esbatanats, com si li costés creure que, efectivament, era allí.
Va empentar la gent que volia pujar al tren al mateix temps que els passatgers que sortien. Tothom duia maletes, baguls, caixes i farcells com si es dediquessin a alguna mena de contraban extremadament feixuc.
L’home es descordà l’armilla i després, un cop fora de l’andana, tragué una caixa de Gauloises de la butxaca i n’encengué un. El xuclà àvidament, perquè li feia falta aquell combustible per centrar-se.
En acabar, llençà la cigarreta a terra i anà fins al despatx dels bitllets per demanar alguna informació en un francès que volia ser prou planer, però el venedor de bitllets, que duia l’uniforme blau dels empleats dels trens, li va dir en espanyol que no entenia res i que preguntés a un guàrdia.
Encara amb els ulls vermells de dies sense dormir, travessà l’avinguda que hi havia al davant de l’estació, i quan treia de la cartera un tros menut de paper amb una adreça escrita a mà, gairebé va ser atropellat per un taxi que corria a tota velocitat, el conductor del qual li etzibà un parell de clatellots verbals lapidaris.
Entrà en un bar, demanà cafè i conyac i s’encengué una altra ci-garreta. Li mostrà al cambrer l’adreça que duia apuntada al paperet i l’altre li explicà més o menys per on queia. L’home no entengué res del que li deien però demanà una altra copa, l’escurà, pagà i sortí al carrer.
Els cotxes eren més atrotinats que a Lieja, els carrers més populosos i el clima, malgrat que ja pràcticament havia arribat la tardor, sorprenentment xafogós. Feia una calor gairebé tropical. Què se li havia perdut allí, a la seva dona?
Després d’unes quantes voltes i un munt de preguntes va trobar la casa, no gaire lluny de l’estació de trens. Era un edifici senzill, de línies sòlides i relativament en bones condicions. No entenia per quin motiu en aquella ciutat la gent estenia la roba als balcons a la vista de tothom, com si aquell estenall de sostenidors i calçotets fos motiu d’un orgull que valgués la pena compartir.
Aleshores la va veure, la seva dona, bonica com un àngel, al balcó del segon pis des del carrer. Regava els testos de geranis amb una olleta de ferro colat amb mànec, i a l’altre braç hi duia un nen. Encengué un nou Gauloises i se’l clavà a la boca. El fum li formava una boira sota el barret i li irritava els ulls, però l’home continuà observant la dona i la criatura, fins que sortí de dins de la casa un paio llarg i ben plantat, vestit amb una samarreta imperi i pantalons negres. «Salope de sorcière», pensà.
La idea era pujar i matar-los a tots tres. Durant el viatge hi pensava sense parar. I cada dia d’aquells dos anys, i tots i cadascun dels milions de segons que el separaven d’aquella nit que ella no havia tornat a casa.
Al final del carrer va trobar una ferreteria on, després de donar-hi moltes voltes, es decidí a comprar una destral enorme que semblava prou sòlida. Al dependent li semblà estrany i una mica sospitós que aquell individu amb cara de boig li comprés una destral, però com que era estranger no s’hi va ficar, li cobrà i el deixà sortir al carrer amb aquella arma letal embolicada en un tros de paper d’estrassa.
L’home entrà en un altre bar per donar-se forces i en sortir, prou begut, pujà cap a l’edifici, trobà el portal obert de bat a bat i no tingué cap problema per ficar-se al pis, que tampoc era tancat per permetre que corregués l’aire. Desembolicà l’eina i el primer que va trobar va ser aquell con de la lune que sortia de la cuina amb una ampolla de cervesa a la mà. Sense dubtar-ho ni un moment i sense que l’altre tingués temps de veure ni tan sols la seva ombra, li clavà una destralada al coll que deixà el paio sense respiració, li obrí una via de sang que l’esquitxà de dalt a baix i al final caigué a terra amb un terrabastall de vidres trencats. Un cop a terra, el rematà amb un eficaç reguitzell de cops de destral, com si es tractés d’una soca massa grossa per entrar a l’estufa, i després, amarat de sang que ni s’hi veia, s’encarà a la dona que no li treia els ulls de sobre, glaçada, muda, paralitzada, des de la porta del balcó.
La criatura, espantada, plorava de por, enganxada a la faldilla de la seva mare i ella l’apartava cap al balcó sense treure els ulls de sobre d’aquell assassí que pudia a alcohol i empestava tant que fins i tot el nen es va marejar. La dona estava tan concentrada empenyent el nen cap a fora en una inútil estratègia de fugida, que ni cridà, ni va plorar, ni semblava espantada. Només li deia: «Qu’est-ce que tu fais, animal?». Què et sembla que fas?
Sense dir cap paraula, l’home es mogué cap a ella, la mirà als ulls, li escopí «putain ingrate» i una bafarada de Soberano, i després li ventà un cop de destral a les costelles que la va fer caure a terra. Quan la tingué estirada, n’hi clavà un altre, i un altre encara. El nen, aterrat, sortí de quatre grapes, s’agafà amb totes dues mans a la barana del balcó i arrencà a xisclar.
L’assassí clavà una última patacada a la dona a terra. «Ingrate», li va dir. «Putain de salope.»
Tornà enrere per ventar-li un parell de guitzes a l’home que jeia a terra sobre un bassal de sang, però relliscà i caigué estrepitosament. Rabiós, s’aixecà i desfigurà el cadàver a cops de destral. El nen plorava a fora i se sentiren crits al carrer.
De sobte, en sentir les veus de l’exterior, l’home guanyà perspectiva, s’adonà de què havia fet i veié aamb uns altres ulls l’espantosa carnisseria. Li vingueren arcades i, sense poder evitar-ho, vomità tot el conyac que havia ingerit.
Amb el nas moquejant, s’aixecà i caminà fins a la noia, estirada a terra, amb una cama doblegada sota del cos. S’ajupí al seu costat i amb la mà li apartà els cabells de la cara. Era tan bonica! «Mon Dieu, qu’ai-je fait?»
Es posà a plorar.
Deixà la destral a terra, aixecà el cos de la dona amb tots dos braços i amb molta dificultat l’anà a deixar sobre el llit, la besà curosament als llavis, amb llàgrimes als ulls, per dirigir-se després a la cuina, on buscà un ganivet al calaix, en separà un de llarg i esmolat, s’ajupí a terra i es col·locà el ganivet a la panxa. A continuació es plegà sobre ell mateix. Sentí un dolor intens, brutal, però això no obstant l’embargà una pau que feia anys que no sentia i començà a perdre el coneixement.
