Soc poc de flors i violes. La nostàlgia ha estat sempre un fre a la modernitat com recorda el nou jocfloralisme, sempre mirant el passat idíl·lic de les classes dominants, reivindicant derrotes forals i monarquies antiecumèniques. Cantar per carrers, places i escenaris era un acte revolucionari a les acaballes del franquisme, com segons ara, i per allà ja estava Lluís Miquel Campos amb les composicions pròpies i les versions de Jacques Brel. Segur que el seu impuls a la nova cançó va ser decisiu, però s’ha incidit poc en el seu treball d’emprenedor cultural, creient d’una indústria de l’oci essencial per qualsevol economia que s’aprecie. Des d’aquell balcó de l’horta que van ser els estudis Tabalet va promoure un fum d’iniciatives musicals, teatrals, publicitàries i audiovisuals, així com d’altres menys públiques. El país necessitava modernor per tot arreu, i aquells bancals d’Alboraia van ser el més a prop que van estar de l’esperit de Silicon Valley. La crisi interior i exterior van xapar la paradeta. El primer disc gravat en aquells murs d’antic secador de xufes va ser ‘Humitat relativa’ de Remigi Palmero («Cançó de festa, cançó del carrer, obri les finestres, oblida el temps darrer...).
No sé quants elements de silici n’hi havia a les taules de mescles i micros de ca Lluismi, però està demostrat que és un metall menys reactiu que el carboni. La seua creativitat es va fer eterna el 1986 amb la tonadeta de Mercadona, composta per ell i cantada per Mamen Garcia, quan encara existien els Patxinguer Z, tot i que es quedà sense els drets. Seus també són les populars melodies de Famosa o Playmobil, i dues mil peces més de música publicitària que han omplit la banda sonora d’unes quantes generacions.
Ara que l’últim disc de Zoo és un dels més venuts a Espanya, un àlbum en valencià, cal fer justícia amb els fonaments que va posar Lluís Miquel quan tots érem peluts. Com demà fan a L’Hospitalet alguns dels seus millors amics. Que s’ajunten Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Joan Isaac, entre d’altres, en un concert d’homenatge demostra la transcendència cultural i cívica d’aquest homenot nascut a València el 1944, que va estudiar decoració i que ha fet la nostra millor escenografia col·lectiva.
