Palmira

Palmira

–Tu diràs –sembla encuriosida.

–Disculpa’m, és que m’agradaria que parlàrem.

–Que parlàrem?

–Sí.

–De què?

–D’això que tu saps –aconseguisc dir finalment.

Alça les celles. Ho ha entés perfectament, però no ho esperava. Mira de dissimular el trasbals davant de la presència del cambrer.

–Què volien? –demana el mosso.

–Un café –ella.

–Un timó –jo.

Quan el jove se n’ha anat, Palmira somriu tímidament, diu que s’ho pensarà. Només s’ha llevat l’espart de l’ala, pense, segur que no en voldrà saber res més.

Però, al cap d’uns dies, se’m presenta a casa d’improvís.

La faig passar a l’estudi, ací estarem tranquils. Seu en una cadira de repòs i jo, en un balancí. La mire. Somriu d’una manera estranya. Jo estic una mica nerviós. Ella també ho deu estar, per més que no ho sembla. Havia imaginat i descartat esta entrevista tantes vegades que encara no m’ho acabe de creure. Trobe que no ha de ser fàcil confiar-se a un estrany. I encara més tractant-se d’un fet tan truculent.

–Tot açò no s’ha de saber mentre jo visca –diu mentre el cel, gris, se li reflectix als ulls–, sé que em puc fiar de tu.

–Pots estar-ne tranquil·la.

Se sincera de bon començament: ella no havia estat enamorada mai de la vida, si enteníem per amor això d’agafar-se de la mà, de la cintura, de besar apassionadament, de dir-se paraules dolces a l’orella, mirar-se als ulls. No, això no ho havia experimentat mai.

–Mai? –no puc amagar-ne l’estranyesa.

–Home, de jove –dubta un poquet– sí, però de major no, ni amb el meu marit ni amb cap altre home.

–Però tu sempre has sigut molt atractiva, segur que no t’han faltat pretendents.

–No ho puc negar –admet amb la coqueteria justa. Diu que no dirà noms. Estic convençut que tots els que la coneixien havien provat de festejar-la. Li demane si no se nhavia sentit prou atreta per cap.

–Home... –dubta–, però no podia ser.

–I això?

–Tampoc no es pot dir tot.

–Algú conegut?

Somriu.

–Un diumenge vaig fer tres o quatre balls amb un xicon del Ràfol, era ben plantat, la setmana següent li van eixir al camí i el van acaçar a pedra.

–Li van eixir al camí?

–Els xicons del poble em tenien com una mena de trofeu local, una propietat privada, prohibida als forasters, aquell pobre xic no va tornar mai més.

–T’agradava?

–Sí, però ell no ho va tornar a intentar.

Se’m queda mirant, somriu, un somriure trist, sostingut, em fa patir no es desdiga de la promesa.

–La veritat és que sí que n’hi havia un altre –diu–, un foraster que vivia al poble, ma mare deia que un dia se n’aniria i se m’enduria, i això no ho podia permetre per res del món, jo era la menuda, l’única que quedava a casa, m’havia d’encarregar de cuidar-la en la vellesa, si em casava havia de ser amb algú del poble.

–I no n’hi havia de prou bons?

Somriu.

–Me n’agradaven molts, i jo no deia que no a ningú, alguns es van fer il·lusions, però no m’enamorava, no em comprometia, estava amb un i, si en venia un altre, també li deia que sí, vull dir a ballar, a xarrar, res seriós, només em volia divertir.

–I això no estava ben vist.

–Molts em prenien per una fresca.

–I no ho eres.

Vacil·la un instant. Potser he sigut indiscret. Però ella seguix.

–En aquell temps, si te n’eixies una miqueta del caminet, t’assenyalaven amb el dit, no em vaig comprometre amb ningú i tots pensaven que els rebutjava perquè tenia una relació amagada.

–I no era veritat?

Prem els llavis i inclina lleument el cap.

–Ni veritat ni mentira, simplement no podia ser.

Els núvols corren pel cel, el vent udola, el paisatge més gris. Ens hem quedat muts, quiets.

–Passava el temps –continua ella de sobte–, m’anava fent major, un dia ell es va presentar a casa.

–El foraster?

–No, ma mare no li hauria obert la porta, era l’altre, Eliseo, el que havia de ser el meu marit, tenia trenta anys més que jo i uns centenars de fanecades, va dir que volia parlar amb ella.

–Amb ta mare?

–Clar.

–No tenies pare.

–El va atropellar un tramvia quan jo era una xiqueta.

–I Eliseo li va demanar a ta mare de casar-se amb tu?

–Sí.

–I?

–Al principi deia que ni pensar-ho, un home quasi tan vell com ella, però un dia que estàvem soles va deixar caure que què em pareixia, i va començar a enumerar-me les partides, les oliveres, les vinyes, la casa..., viuries com una reina, jo no me’n sabia avindre, ho diu de veritat, mare?, deia que només volia saber la meua opinió, però al cap d’unes setmanes ell va tornar i ella el va fer passar, es van estar molt de temps parlant, jo amagada en el meu quarto, va acabar venint cada dia, seien a la vora del foc, xarraven o s’estaven en silenci, feia l’efecte que eren ells, que festejaven, però no, em volia a mi.

–I vas acabar cedint.

–Què havia de fer...?, ma mare insistia.

–I tu?

–Pel meu cap passaren moltes coses, negar-me, fugir, dir que sí a algú del poble, qualsevol m’hauria agradat més que aquell vell lleig i botijós.

–Per què no ho vas fer?

–Era jove, innocent, i ell s’havia guanyat la mare, em vaig oposar fins que no vaig poder més, eren temps difícils, a casa no sobrava res, saps?, i sense pare.

–I vas acabar accedint.

–Sí –un sí amb abaixada d’ulls.

–A contracor.

–Sí –un sí amb una mica de ràbia.

–Vos vau casar.

–Una matinada.

–I de viatge de noces, a Alacant.

Assentix amb el cap. Amb resignació.

–I el primer dia...

–Havíem arribat a mitjan matí, vam dinar en una fonda, després anàrem a passejar per la ciutat, miràvem la gent, els aparadors, feia fresqueta i queia alguna gota, en una botiga a prop del port

em vaig comprar una jaqueta, ell una gavardina impermeable, ens acostàrem a vore els vaixells, les poques persones que passaven devien pensar que érem pare i filla, jo no deixava que m’agafara de la cintura, ni de la mà, em feia agonia, ell parlava poc i jo no deia res, només pensava que s’acostava la nit, aniríem a la fonda, m’hauria de gitar en el mateix llit que ell.

–I et va vindre un rampell.

–No.

–Un moment de desesperació i...

–No, no va ser així .

–Disculpa’m, només dic el que he sentit, ja saps, la gent parla.

–Parlen sense saber.

–Alguns diuen que ho havies planificat.

Em mira, seriosa, però de seguida torna a somriure, un somriure tenyit d’amargura.

–Què més diuen?

–Ui, tantes coses, no sé si...

–No patisques, tinc noranta anys, no m’espantaré.

–Que t’esperava un altre home, que duies la roba de dol en la maleta, que havíeu planificat fugir a l’estranger.

No pot evitar un gest de malestar.

–Què va passar?

–Passejàvem pel port, per la vora, ell de tant en tant provava d’agafar-me de la cintura, jo el rebutjava una vegada i una altra, sense violència, però va haver un moment que no passava ningú, se m’abalançà, m’aferrà amb força i provà de besar-me, era tan poqueta cosa que amb una espenta me’n vaig desempallegar, va relliscar en un bassal de la pluja i va caure a la mar.

–I tu?

–Em vaig quedar gelada, el sentia xapullar, cridar desesperat, i no podia reaccionar.