Fa uns pocs dies vam poder llegir en un article d’opinió: «El nus de la corbata comença a prémer el coll de...(personatge polític important)». Res a objectar des del punt de vista de normativa lingüística, ni des d’una visió literària-poètica, però usar els vocables «nus» i «prémer», en un diari valencià, a on es poden emprar els també normatius «nuc» i «apretar», en un article polític en què ha de primar la comunicació, em pareix que no fa ningun favor a la lectura i a l’ús del valencià en general. No emprar els vocables propis i usuals de la parla valenciana, com «nuc» i «apretar», i substituir-los per paraules que no diem, com les citades «nus» i «prémer», contribuïx a rebutjar el valencià, i a usar més el castellà. Un «nuc», com ho diem en la parla valenciana, és, entre altres sentits figurats, ‘entrellaçament estret de dos o més fils, cordes o altres cossos prims i flexibles’, ‘lligassa’ i altres. I «apretar» és ‘constrényer’, ‘pressionar’, ‘estretir’, etc. Estes dos veus tenen els geosinònims «nus» i «prémer», respectivament, vàlids en la parla catalana oriental i, segurament, en altres llocs, i, potser en registres poètics, però inadequats i artificiosos en un mitjà de comunicació valencià, i en un article que pretenga comunicar. Una altra cosa és que es considere que no calga primar la comunicació ni la identificació amb el llenguatge escrit, i sí la pedanteria i l’elitisme lingüístic. Una llengua minoritzada com la nostra ha tingut i té moltes contres sociopolítiques, sociolingüístiques, etc., però la normativa que tenim i els criteris lingüístics que ha emprat (i empra) l’ortodòxia lingüística, des dels anys seixanta, en àmbits acadèmics i altres espais elitistes, han sigut i són un llastre que ajuda en gran manera a minoritzar-la més. Per cert, «nuc» i «apretar» són dos de les paraules que Amadeu Fabregar va considerar preferibles per a emprar en Canal 9 (en 1990), per ser d’ús general en la parla valenciana, davant de «nus» i «prémer», que no usàvem ni usem de manera espontània i natural. Feia falta la «Llista Fabregat»!
I una paraula molt pròpia d’esta llengua, arrimada als nucs i lligasses és «baga», ‘nuc o llaçada en què un dels caps de la corda no es fa passar del tot i forma com un ull o una anella per on pot passar una altra corda on es pot subjectar un gafet o un ganxo que servix d’adorn o que és d’alguna utilitat’, «Els cordons de les sabates es passen amb un nuc i una baga», «En compte de dos nucs, fem-ne un i una baga i aixina la lligassa la podem desfer fàcilment». És una veu privativa del nostre idioma. En castellà no pareix que n’hi haja cap que denomine pròpiament eixe entrellaçament o lligassa de cordes, cordons o fils. A una «baga», en la llengua veïna se l’anomena «nudo» o «lazo». La nostra «baga», és també un «nuc» i un «llaç», en general, però té una precisió distintiva del nuc i del llaç, que tenen també significats més amplis.
