Mathilde no para de clavar copets al volant amb l’índex. A l’autopista, ja fa més de mitja hora que els cotxes ballen el vals del para-i-engega, i encara es troba a deu quilòmetres del túnel de Saint-Cloud. El trànsit s’immobilitza durant minuts sencers i de cop, misteriosament, l’horitzó s’aclareix i el Renault 25, arrambat a la tanca de seguretat, a la fila de l’esquerra, comença a córrer un altre cop, 60, 70, 80, i a continuació s’atura un altre cop en sec. L’efecte acordió. Es bufetejaria. I això que ha pres totes les precaucions: ha sortit amb molt de temps de marge, ha circulat per la nacional tota l’estona que ha pogut i no ha entrat a l’autopista fins que a la ràdio han assegurat que no hi havia retencions.
–Tot això per fotre’m en un merder com aquest...
Normalment, Mathilde acostuma a parlar bé, no li agrada ser vulgar. Només és grollera quan no hi ha ningú. Això la consola.
–Hauria hagut d’anar-hi un altre dia...
Fins i tot la sorprèn aquesta falta de previsió per part seva. Mai li havia passat. Arriscar-se a arribar tard un dia com avui... Clava un cop de puny al volant. Es maleeix els ossos.
Mathilde condueix enganxada al volant perquè té els braços curts. Té seixanta-tres anys, és baixeta, ampla i feixuga. Mirant-li bé la cara, s’endevina que va ser guapa. En alguna foto de l’època de la guerra, apareix com una noieta d’una gràcia extraordinària, una silueta lleugera, uns cabells rossos que emmarquen un rostre rialler i d’una gran sensualitat. Ara, evidentment, tot ha duplicat de volum, la barbeta, la pitrera, el darrere, però encara conserva aquells ulls blaus, aquells llavis prims i aquell punt d’harmonia a la cara que segueix delatant la seva antiga bellesa. Però encara que amb el temps tot el cos hagi anat cedint a poc a poc, Mathilde para molta atenció a la resta, és a dir, als detalls: roba elegant i cara (s’ho pot permetre), perruqueria cada setmana, maquillatge professional i sobretot, sobretot, unes mans amb una manicura perfecta.
Per culpa del pes (78 kg aquest matí a la balança), pateix molt la calor. El tap a l’autopista és un calvari, nota com li regalima la suor entre els pits, deu tenir les galtes del cul xopes, espera amb impaciència els moments en què el trànsit es torna a posar en marxa per aprofitar els lleugers corrents d’aire que al córrer li arriben a la cara per la finestra abaixada. Aquesta tornada a París és tan penosa com ho ha estat el cap de setmana a casa de la seva filla, a Normandia, pràcticament insuportable. Han fet unes partides interminables de rami. L’imbècil del seu gendre va voler mirar el Gran Premi de Fórmula 1 per la tele i, per acabar-ho d’arreglar, dissabte van fer porros a la vinagreta, Mathilde ha trigat tota la nit a pair-los.
–Me n’hauria hagut d’anar ahir al vespre.
Fa una ullada al rellotge del cotxe i deixa anar un altre renec.
Al seient del darrere, el Ludo aixeca el cap.
És un dàlmata enorme d’un any amb cara de ximple però de bon cor. De tant en tant, l’animal obre un ull, es mira el clatell gruixut de la seva mestressa i deixa anar un sospir. Mai està tranquil, amb ella, té canvis d’humor sobtats, sobretot últimament. Al principi tot anava bé, però ara... De vegades rep una coça a les costelles, i no sempre sap per què. Però és un gos sociable, fidel a la seva mestressa, i això no canvia ni tan sols quan ella té un mal dia. Simplement no abaixa la guàrdia, sobretot quan nota que està nerviosa. I ara és el cas. Al veure com repica amb els dits contra el volant, es torna a ajeure prudentment i es fa el mort.
Per vintena vegada des del moment que ha entrat a l’autopista, Mathilde recorre mentalment el trajecte fins a l’avinguda Foch. En línia recta, serien menys de quinze minuts, però encara li falta el conyàs del túnel de Saint-Cloud. Està enrabiada amb el món sencer i sobretot amb la seva filla, que no en té cap culpa, però a Mathilde no l’aturen aquesta mena de consideracions. Cada vegada que va a casa seva, li cau l’ànima als peus per l’espectacle d’aquella casa de poble que fa pudor de burgesia vinguda a menys. El seu gendre torna de jugar a tennis amb un gran somriure a la cara i una tovallola penjada de qualsevol manera al voltant del coll, com si fos un anunci de televisió. I quan la seva filla surt a arreglar el jardí, sembla ben bé Maria Antonieta al Petit Trianon. Per Mathilde és com una confirmació permanent: la seva filla no és cap llumenera, si no, per què es va casar amb un idiota com aquell? I americà, a sobre. Però, sobretot, molt idiota. En resum, americà. Sort que no tenen fills. Mathilde espera de debò que la seva filla sigui estèril. O ell. Qualsevol dels dos, perquè no gosa ni imaginar-se com sortirien els fills... Uns carallots. A Mathilde li agraden els gossos, però no suporta la canalla. Especialment les nenes.
–Soc injusta –es diu, però no ho pensa de debò.
És per culpa de les retencions. Els dies que treballa, sempre li passa igual, nervis, impaciència i companyia, i si hi afegim el trànsit de tornada del cap de setmana... I si ho hagués de deixar per diumenge que ve? Per moltes voltes que hi faci, per fer aquesta feina no hi veu cap més possibilitat que el diumenge. Una setmana de retard... Això no li ha passat mai.
I de cop i volta, impossible entendre per què, la fila de cotxes comença a circular.
Inexplicablement, el Renault 25 s’empassa el túnel de Saint-Cloud i al cap de pocs segons entra a la circumval·lació. Mathilde nota com se li relaxa la musculatura. Darrere seu, el Ludo deixa anar un sospir d’alleujament. Mathilde accelera i canvia de carril per passar-ne un que sembla una tortuga, però de seguida frena al recordar que aquí hi acostuma a haver molts radars. Es col·loca prudentment a la fila del mig, al darrere d’un Peugeot que treu una fumarada blanca, i somriu al passar per Porte Dauphine, quan descobreix el morro camuflat del radar, que de cop i volta projecta un flaix a la fila de l’esquerra que acaba d’abandonar.
Porte Maillot, avinguda de la Grande-Armée.
Mathilde evita la plaça de l’Étoile, trenca a la dreta i baixa per l’avinguda Foch. Ja ha recuperat la calma. Són dos quarts de deu. Arriba lleugerament d’hora. Just a temps. No s’ho pot creure. Agafa la calçada lateral, s’atura en un pas de vianants, apaga el motor, però deixa els llums de posició encesos.
El Ludo, que ja s’imagina a casa, s’aixeca al seient posterior i comença a gemegar. Mathilde, mirant-lo pel retrovisor:
–No!
Ho diu amb un to sec i sense rèplica possible, però sense alçar la veu. El gos es torna a ajeure immediatament.
Aleshores Mathilde es posa les ulleres que li pengen del coll amb una cadeneta i remena dins la guantera. En treu un paper que es disposa a llegir un cop més quan sent un cotxe que engega a uns quants metres de distància. Mathilde aparca tranquil·lament, apaga el motor un altre cop, es torna a posar les ulleres i tanca els ulls ella també. És un autèntic miracle ser allà per fi, a l’hora.
