Les coentes són ben nostres. I els servicis també

Fa dos dilluns comentava la utilitat del llibre «Les aportacions dels escriptors valencians a la llengua normativa», de l’acadèmic Jordi Colomina, editat per la Universitat d’Alacant, que indica paraules, formes o expressions emprades i aportades a la normativa principalment pels escriptors Carles Salvador, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera i Ferran Torrent. Entre els centenars de veus citades en el mencionat llibre, com a novetats normatives en el seu moment, i usades per algun dels autors citats, apunte «coenta», «lluenta» i «pudenta», formes femenines de «coent», «lluent» i «pudent», registrades en el Diccionari normatiu valencià com a normatives definitivament. Són pròpies de la parla valenciana, incloses també en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, el Diccionari pràctic d’ús del valencià (Bromera-Lacreu) i en el Diccionari de la llengua valenciana de la RACV.

Els principals diccionaris catalans registren les veus «pudenta» i «lluenta», però no com a femenins de «pudent» i «lluent», sinó com una classe d’insecte, de peix, o de planta herbàcia, en el cas de «pudenta»; i un tipus de rèptil, com a «lluenta». Significats que també registren el DNV i altres diccionaris.

Colomina, en el llibre comentat, assenyala els plurals «hòmens» i «jóvens», formes usades majoritàriament en la parla valenciana, bandejades en els àmbits lingüístics essencialistes, en favor de «homes» i «joves», però preferents en els diccionaris de l’AVL.

I una paraula perseguida per l’»oficialisme» lingüístic, a finals del segle passat (i també ara en alguns espais elitistes), és «servici». Com sabem, té significats molt variats. Pot ser ‘suport’, «Els seus servicis s’assessorament són de gran ajuda»; ‘assistència’, «El Servici d’Assistència Social de l’Ajuntament és molt bo»; ‘lavabo’, «Tinc necessitat d’anar al servici» i molts altres. Esta veu ha tingut l’estigma de ser un castellanisme per la seua semblança amb la castellana «servicio» (mateix significat), però res més lluny de ser certa eixa qualificació. Des del patró normatiu universitari es va preferir i promocionar el geosinònim «servei», segurament per fugir de l’estigmatitzat «servici». Però esta paraula i forma té ben acreditada la seua valencianitat. La trobem documentada en escrits de 1277, en el Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina, en els Furs de València (1329), en Pere el Cerimoniós (1344), en els sermons de sant Vicent Ferrer, en les obres o articles de Jaume Roig, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella, Pere Joan Porcar, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Maximilià Thous, Lluís Guarner, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Marco, Carles Salvador, entre molts altres autors desapareguts; i en una bona nòmina dels escriptors actuals, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià i altres documents. Dels autors que estudia Jordi Colomina, en el llibre que comenten, documenta l’ús de «servici» en textos de Carles Salvador, Enric Valor i Ferran Torrent. El Diccionari normatiu valencià registra «servici» com a forma principal i «servei» com a secundària. Per tant, podem usar el «servei», però també el «servici», que és una paraula ben nostrada, i usada per destacats escriptors nostres, sense temor d’estar cometent cap barbarisme. Els autors citats no devien ser ni són bàrbars lingüístics ni res paregut.