PARLAR VALENCIÀ EN EL CONGRÉS I APLICAR EL DECÀLEG D’ARES

L’acord sobre l’ús de les llengües cooficials espanyoles en el Congrés dels Diputats és una bona notícia per a la valoració dels idiomes diferents del castellà, que ja té el reconeixent corresponent. Es podrà intervindre, en la nostra llengua, en la forma que es determine, en la Cambra Baixa i les llengües cooficials es reconeixeran a la Unió Europea. I això ajudarà a visibilitzar l’existència d’esta i de «les altres llengües espanyoles», que diu la Constitució, més enllà de les fronteres físiques de cada una d’estes. Però el nom «valencià» no figura en l’esmentat acord. I això no és gens encertat, perquè ignora la denominació de la parla valenciana. És símptoma d’una visió supremacista d’uns i de subordinació o deixadesa d’altres. El substantiu «valencià» deu aparéixer, en qualsevol referència a esta llengua compartida, fora dels territoris a on la parlem. La doble denominació o qualsevol forma integradora: «català-valencià»/«valencià-català», «catalanovalencià»/ «valencianocatalà» deu fer-se efectiva, com ha demanat Ximo Puig al capdavant del PSPV, enfront de supremacismes o exclusions intencionades. El tema de com titulem esta llengua compartida és polèmic i gens fàcil d’acontentar a tots, però no es deu resoldre excloent la denominació que representa una part important dels seus parlants. Les autoritats valencianes i la seua representació en els centres de decisió han de fer valdre el nom i la presència de la nostra parla sense exclusions nominatives.

Però a banda dels usos en seu parlamentària, cal aprofitar esta espenta per la pluralitat idiomàtica per a efectuar propostes de canvis legals d’alt rang, per mitjà d’una llei d’ús i convivència de llengües que determine que els idiomes cooficials siguen també reconeguts en l’Administració general espanyola i, molt especialment, que siguen coneguts en el seu territori, almenys pels empleats públics i pels representants polítics.

El Govern valencià ha protestat contundentment per l’exclusió del valencià dels esmentats acords. Entenc que només hi ha exclusió, per ara, del nom. En tot cas, fa bé de protestar, però eixa defensa del valencià hauria d’anar acompanyada dels usos d’esta llengua en les seues intervencions orals i escrites. I res més fidel a la nostra història i tradició que usar i fomentar l’ús del valencià.

I una cosa que podria i hauria de fer el Consell és (re)acordar el compliment del Decàleg d’Ares, la declaració institucional  del Consell de la Generalitat, anunciat per Esteban González Pons, en 2003, a Ares del Maestrat quan era conseller de Cultura, Educació i Esports, governant el Partit Popular. Decàleg ratificat pel Govern del Botànic en 2015.

Eixa guia de normes era un programa que disposava l’ús preferent del valencià escrit en les relacions de l’administració de la Generalitat i les altres administracions. Pel que fa a l’ús parlat, era especialment rellevant el precepte que deia: «En les intervencions públiques dels consellers, secretaris autonòmics, subsecretaris, directors generals, secretaris generals administratius, caps d’àrea, caps de servici, caps de secció i tècnics, el valencià serà la llengua d’ús sempre que estos tinguen un domini suficient del valencià». Aplicar de nou eixe decàleg no seria ninguna novetat en una Generalitat governada pel Partit Popular.

Suscríbete para seguir leyendo