Ens aprestem a celebrar el segle i mig de vida del Trinquet de Pelayo, un dels recintes esportius en ús més antics d'Europa i que hui es presenta com un digne edifici preparat per a afrontar un altre segle i mig més d'existència. No s'estranyen d'eixa profecia perquè, si Pelayo va resistir a la moda del modernisme, si va resistir a revolucions, guerres i dictadures, pot resistir al que vinga. Quan a València es va inaugurar el Jai Alai, - dies previs a les falles de 1893-, en els temps de la moda dels frontons dedicats a la cistella punta, fins a la pròpia premsa local publicava articles amb clar signe de menyspreu cap a la modalitat valenciana i els seus aficionats, comparats amb el «distinguido»; de les gents que acudirien al frontó per a presenciar el joc a «ble» que ja s'havia imposat en terres basques i que, sens dubte acabaria amb els «partidos en los que modestos jugadores del país juegan sin pretensión de espectáculo».

L'articulista es recreava a recordar els partits en els carrers, quasi sempre presidits pel capellà però recordava que els trinquets eren «antiguos, desprovistos de todo lujo y comodida y en los que la entrada cuesta la modesta suma de un gallet». És a dir, cinc cèntims de pessetes. Irònicament recordava que el lunch «lo sumnistran a los espectadores sibaritas, tramussers y cacahueros, que pregonan la mercancía a grito pelado?» Recordava el diari, en crònica que pareixia publicitat per al Jai Alai de l'Albereda, el vell costum basc de, arribat el migdia, interrompre les partides en les places per a resar l'Àngelus. Tot això, venia a dir, era cosa del passat, de quan els duels entre pobles i comarques o quan els jutges juraven davant d'un Crucifix. La novetat era el frontó que els jóvens valencians disfrutarien a partir d'eixe moment.

No obstant això l'empresa del Jai Alai no va dubtar a anunciar partits a llargues, en el mateix frontó, amb utilització de la famosa banqueta, amb pilota de vaqueta i amb la presència de primeres figures com el Nel, Simat, Tramusser, Tiroy de Torrent. Pelayo, destartalat, amb gents de l' Horta o de la Marina, seguia obert, a cinc cèntims de pesseta l'entrada mentres en el Jai Alai, almenys en el dia de la seua inauguració, l'11 de març de 1893, l'entrada més barata,en peu, costava una pesseta i les més cara, en preferència, quatre pessetes!.

Cent vint-i-cinc anys després, el joc valencià seguix present en Pelayo. Va desaparéixer aquella modernitat arribada amb el reclam de la distinció i bon gust. És la prova de la fortalesa i valor de la identitat. I el que és més interessant encara: el vell joc de Bot Luzea, l'arraconat pel «ble», ressorgix en les valls basc-navarresos, amb relativa puixança, amb l'esperança de consolidar una lliga basca en què participen tots els territoris. No sé si els jutges tornaran a jurar davant del Crucifix dictar sentències justes en el dubte de la jugada, ni si s'interrompran al migdia els partits per a resar l'Àngelus però si el vell joc ha resistit a València, en La Picardia, a Flandes, Frísia, La Ligúria, el Piemont o en les muntanyes andines, només ha sigut possible gràcies al valor emocional de ser part de la sang heretada dels seus avantpassats. Un valor que no té preu.