L’alzireny Vicente Sansaloni va viure una de les seues experiències vitals més tristes fa menys d’una setmana, quan va perdre la tutela del seu fill. Divendres passat, el personal de la Conselleria de Polítiques Inclusives es va emportar el menor, de sis anys, perquè considerava que es trobava desemparat i havia d’actuar-hi per a garantir la seua protecció. El pare no comprén el que ha passat, ja que assegura que li dona al xiquet «tot el que necessita». Des d’aleshores, no sap res d’ell i el seu nivell de desesperació va en augment. Només vol reunir-se amb ell: «No pense en una altra cosa que recuperar el meu fill, necessite que me’l tornen».
Sansaloni explica que tot va ocórrer divendres, de manera sobtada. Va rebre una telefonada en la qual, de manera resumida, el requerien per un assumpte relacionat amb el xiquet: «Ell estava a l’escola i jo, a l’oficina de l’atur, arreglant uns papers. Es van presentar allí i em van dir que s’emportaven el meu fill i que no el podia veure més. Hui dia encara no m’han oferit mitjans per a parlar amb ell ni un règim de visites per a poder veure’l», lamenta compungit.
L’únic que sap està escrit sobre un paper. Es tracta d’un informe signat per una representant del Departament d’Igualtat i Polítiques Inclusives. El document declara el menor en situació de «desemparament» per un procediment d’urgència i assumeix la seua tutela. Així mateix, estableix una sèrie de motius pels quals decideix fer-se càrrec del xiquet: absència de responsabilitat maternal, manques afectives apreciades en el menor, dèficits d’higiene i alimentació, inestabilitat econòmica en ambdós progenitors i risc de fugida del pare amb el xiquet.
Material escolar
Sansaloni reconeix que, en aquests moments, no té treball, però que aquesta condició no li resta «dignitat» al seu fill: «Vivim en la casa de la meua mare, que cobra 1.100 euros al mes, i al xiquet li hem donat sempre tot el que necessita; siga material escolar, com un ordinador que li compràrem fa poc, com alimentació».
El xiquet, després d’un acord entre els dos progenitors, es va quedar amb el seu pare. «Amb ella, sí que estava malament, però jo sempre m’he fet càrrec d’ell. Va a l’escola tots els dies de 9 a 5 i es queda en el menjador. Després, em van obligar a portar-lo al Centre de Dia de la Beneficència, on està fins a les huit. I, quan l’arreplegue, el porte a casa, el dutxe, sopa i se’n va a dormir. No hi ha temps per a més i, damunt, em retrauen que no el porte al parc, però és que això és impossible», relata.
Suport veïnal i certificats d’assistència a classe
Vicente Sansaloni assegura que compta amb un ampli suport social de persones del seu entorn que, com ell, consideren que el seu fill no es trobava desemparat. De fet, ha iniciat una campanya de recollida de signatures perquè li tornen el seu fill i n’ha obtingut més de seixanta. També ha reunit documents escolars per a certificar que el xiquet acudeix regularment al seu centre escolar, el Vicente Blasco Ibáñez, així com al Centre de Dia Sants Patrons. «Ací ningú entén el que ha passat; és molt bonic veure com tots s’han bolcat en mi, però jo només vull que em tornen el meu fill, faré tot el que em diguen», manifesta entre llàgrimes l’alzireny.
