“Vull contar-vos la història de Kira”. La vicealcaldessa de València, Sandra Gómez, és coneguda en la seua vida privada per l’afecte que li té al seu gos, Pep, com ha demostrat en diverses ocasions en les seues xarxes socials. Fa uns dies, va publicar que havia adoptat una altra gossa, que s’havia trobat al carrer, lligada a un pal, en qualitat d’acolliment —una espècie de tutela temporal fins a trobar-li un amo definitiu o romandre en la gossera—. Més enllà dels seus seguidors, també va haver-hi detractors que l’acusaven d’oportunisme, per adoptar una gossa d’una raça molt “amable” de comportament. La història, finalment, té un costat que no és tan senzill i que l’ha portada a qüestionar determinats comportaments d’aquelles persones que fan el pas de tindre mascotes.

El cas és que Kira, per la forma en què va ser trobada, necessitava una investigació. Que ella mateixa ha relatat. “Finalment sabem que els seus amos la van abandonar. Se’n van anar a l’estranger i la van deixar sola en un pis. Mai hi tornaran. No sabem quants dies va estar sola, sense menjar, aigua, passejos i, per descomptat, afecte”.

L’amo del pis “la va trobar, la va baixar al carrer, la va lligar a un fanal i se’n va anar. Ningú l’obligava ni li exigia que se la quedara, però costava poc telefonar a la Policia i ells s’haurien fet càrrec d’ella. Podien haver-li estalviat passar tot un matí aterrida i lligada a un fanal”.

La conseqüència és que la gossa de raça amable arriba amb trauma. “No sé quin tipus de vida va portar, però el dia que es va pixar a casa i la vaig renyar amb un simple “no”, es va posar a tremolar. En fi, tampoc vull pressuposar res, però és obvi que les circumstàncies del seu abandó demostren una desafecció que fan suposar que no ha sigut la gosseta més feliç”.

I al sofriment psicològic s’uneix el físic. “Des del primer dia vam veure que caminava d’una manera estranya, fins que la vam veure coixejar i això ens va fer pensar que definitivament hi havia un problema. Té una “displàsia de cavall” o, cosa que és el mateix, una malformació de maluc greu que li provocarà un dolor i sofriment que, si no es tracta, pot acabar amb ella. Una malaltia degenerativa que comportarà que estiga tota la seua vida medicada. Qui sap si per això es van desfer d’ella”.

Finalment, la vicealcaldessa qüestiona, perquè a més coincidia amb el Dia dels Drets dels Animals, diversos dubtes. “Creieu que Kira té algun dret? Aconseguirem sancionar els seus amos per abandó? Podem amonestar d’alguna manera a qui la va deixar lligada a un fanal? Algú garantirà el seu dret a un tractament per a la seua malaltia? I una casa, tenint en compte la seua malaltia? No, clar que no a tot. I ella ni tan sols és un cas greu d’abandó o de maltractament. La majoria d’històries de gossos abandonats són molt més tristes”.

La regidora reclama més severitat. “Hi ha legislació penal i administrativa que cobreix l’expedient i persegueix el maltractament o l’abandó, però no hi ha mitjans ni voluntat suficient que garantisca que es complisca i permeta perseguir ni tan sols els casos més greus. Només es jutgen els casos més aberrants i insuportables. Però, per a la gran majoria, la llei és només un reconeixement formal sense cap aplicació pràctica. Per tant, podem concloure que encara estem lluny d’afirmar que tinguen drets reals”.

“Tenim molt de camí per fer; de moment, hi podem aportar un granet d’arena acollint o adoptant peluts que tinguen històries com les de Kira”, conclou la vicealcaldessa. “Si ells només pogueren demanar un dret, seria el de sentir-se estimats i protegits per un humà”.