El València es va desfer del Granada amb una autoritat antiga, prepandèmica, en un partit sense tot just sobresalts, excepte el sofriment del gol en el descompte de Roberto Soldado, davanter d’una ambició incombustible. Però condicionar les conclusions del partit amb els agitats minuts finals no seria un judici just amb l’actuació de l’equip de Javi Gracia. S’hi va veure un bloc solt, que va decantar l’encontre amb un gran gol de Daniel Wass en el minut 3 i que podia haver sentenciat abans del descans. Álex Blanco va resoldre en la segona meitat, després d’una passada d’un Gonçalo Guedes la recuperació del qual va pel camí de ser la gran notícia valencianista del tram final de temporada. Els blanc-i-negres van traure partit d’un rival amb ressaca europea i s’instal·len en la zona mitjana de la taula.
Va ser una vesprada sota control, en un partit per fi nítid, com cada una de les retransmissions de José Manuel Reina, el valencianista més enyorat ahir a Mestalla, mort per coronavirus i al qual els seus companys de professió li van tributar homenatge. Les victòries, les derrotes, les finals i els títols marquen la biografia dels clubs, però aquests no es poden entendre sense un relat paral·lel com és el factor humà que els envolten. La grandesa del València la marca també la petjada d’encarregats de material com Españeta, de jugadors que s’hi van vincular per a tota la vida com Juan Cruz Sol o de tècnics de ràdio, tipus professionals, bons i lleials, com José Manuel Reina.
En el minut 9 de partit, Rui Silva esbroncava els seus companys, enmig del silenci primaveral de Mestalla. Els demanava concentració, entrega i més ajuda per a detindre l’inici elèctric del València, que ja s’havia avançat amb un gol de Daniel Wass i va estar a punt de fer el segon, amb una rematada d’Álex Blanco.
El València es va proposar tombar l’ordre del Granada convocant el desordre. Amb un equip molt obert, amb entrades sorprenents tant en banda com a la rematada en segona línia i arribades constants en superioritat numèrica. Era un València molt fresc mentalment i dinàmic en els seus moviments. En aquell caos sincronitzat, Gayà marcava les diferències, pegat a una línia per la qual percudia com un equilibrista. Eixamplava tant el camp que descosia la distància entre els defensors granadins, cosa que oferia buits per a qui s’incorporara a la rematada. Així es va originar la seua assistència a Wass, amb un enviament tens que el danés va definir amb subtilesa en el desmarcatge al primer pal, al més pur estil de Jean Pierre Papin.
El gol en contra va obligar, des de molt prompte, el Granada, sense els seus laterals habituals, a estirar-se. Els de Gracia no volien especular i esperar al probable cansament dels nassarites en la segona part, amb el quilometratge extra de la participació europea a les seues cames. Després de l’ocasió d’Álex Blanco, Guedes i Racic van tindre ocasions a boca de canó. En un error de càlcul, Germán deixava que botara una pilota llarga i es cobrava una groga, després que Maxi li guanyara la carrera en interposar la seua envergadura. El davanter uruguaià errava després una contra avantatjosa en la passada final.
La serenitat de Guedes
El marcador ajustat donava un alé extra al Granada i Diego Martínez ho va interpretar movent la banqueta al descans, fortificant la medul·lar que dominava Carlos Soler. L’entrada de Darwin Machís (que es va lesionar un quart d’hora després) i Montoro va equilibrar el partit i va obligar el València, de confiança trencadissa, a replegar-se. Els visitants continuaven consumint substitucions, amb Antonio Puertas i Jorge Molina, que va entrar per l’efímer Machís. Un colp anímic que va acusar el rival blanc-i-negre. Al València li faltava la pilota, però hi va aplicar contundència. Va despertar amb un tret sec des de la frontal de Racic i, quasi a continuació, se sentenciava el partit. Gran part del mèrit cal atribuir-li’l a Guedes. El lusità va robar la pilota a Yangel Herrera i va filtrar en profunditat a Álex Blanco, que comença a créixer amb continuïtat en aquest tram de campionat. L’extrem del planter va resoldre de tir creuat davant de l’eixida de Rui Silva. Des que els focus l’apuntaren a Valdebebas, i amb la seua presència en l’Eurocopa quasi descartada, Guedes s’ha després de tota ansietat. Els seus regatejos tenen serenitat. Va decidir la remuntada contra el Vila-real i va ser una de les poques coses potables en el derbi contra el Llevant UE.
L’escenari, per inusual, va acusar el conservadorisme de Gracia, que no va retocar l’equip fins quan faltaven 12 minuts, amb l’entrada de Kang In Lee. Només va faltar, en una vesprada plàcida, el gol de Maxi Gómez, barallat amb les ratxes. Enmig de la reacció final del Granada, el davanter uruguaià va disposar de dos contraatacs immillorables. En el primer, va burlar l’eixida de Rui Silva i, a trompades, va xutar, però Domingos Duarte la va traure sota pals. En l’intent següent, la set de deu jornades sense marcar el va trair i va preferir disparar, malgrat que Guedes entrava sol a l’altre pal. El tercer no va arribar i el Granada va ficar la por en el cos en els minuts finals amb el gol de Roberto Soldado, que coneix com pocs la seua professió i s’hi aplica amb l’entusiasme d’un xiquet.
