El final més cruel possible es va escriure a Mestalla en una d’aquelles nits amb un guió de pel·lícula. El València de Bordalás es va sobreposar a tot i a tots fins al minut 86. Gayà, d’inici, lesionat i fora de la llista, Soler i Correia KO abans del minut 20 i una roja clara perdonada a Casemiro abans del descans ja mostraven que la victòria no seria senzilla. Cada problema es va solucionar amb intensitat i futbol. Amb un equip que va tornar a ser recognoscible i que va trobar la guinda en un golàs d’Hugo Duro que feia esclatar la grada.
L’afició en gaudia i es veia líder a escassos segons per al final del xoc, però la deessa Fortuna no estaria del costat valencianista. Vinicius i Benzema treien petroli de dues accions puntuals i silenciaven un estadi que va tornar a rugir amb el final. És igual que el triomf s’escape. El València va guanyar davant del Madrid alguna cosa més que tres punts. Es va emportar un altre argument més per a pensar que el camí és el correcte. Perquè si cal perdre, que siga així.
Bordalás tenia clar el pla de partit des de l’arrancada. Pressió alta, atac ràpid després de robatori en camp rival i línies juntes quan el Madrid xafava camp propi. Cada acció defensiva se celebrava a Mestalla com si es tractara d’un gol. El factor camp va ofegar el Madrid i el va empetitir fins al punt de rifar la pilota per a no complicar-se. Però de sobte el pla, com si la lesió de Gayà no fora suficient, va afegir un punt més de dificultat. Carlos Soler, un dels protagonistes de l’arrancada de curs a Espanya, es va trencar i va mirar a la banqueta amb el gest seriós. Es va provar un parell de vegades però no hi havia solució. Una falta de Casemiro el va deixar KO i va abandonar el camp amb problemes musculars. El tècnic va apostar per Yunus i, quan encara no havia donat temps a l’estatunidenc a entrar en calor, Thierry s’unia al drama de les lesions. Un problema més per a Bordalás, que apostava per Lato en esquerra per a posar Foulquier en el lateral dret.
Entre tanta lesió, inclosa la de Carvajal al Madrid, el partit va viure una muntanya russa amb intensitat en el joc i detencions cada cinc minuts. No va assentar malament ni de bon tros a un València que va dominar l’escenari com ningú. Només Benzema i Hazard, a l’esquena del Guillamón-Wass, amagaven a fer mal, però quan començaven a arrancar hi apareixien Paulista i Alderete. Esment especial per al paraguaià. No hi havia un duel que no acabara amb Mestalla en peus i la sensació que a poc a poc l’equip s’imposava també en camp rival. I ací va arribar la primera polèmica. Maxi Gómez va guanyar l’espai a Alaba i quan encarava Courtois acabava a terra en una jugada que va haver de revisar el VAR. Un avís del que estava per vindre. Guedes, Hugo Duro i fins i tot Yunus, que amb un tir també intimidava Courtois, ensenyaven les dents i quan millor estava el València va acabar la primera part.
Als homes de Bordalás els va tindre igual tot. Les lesions, el final del primer temps o una roja que va meréixer Casemiro i que es va quedar guardada en la butxaca de l’àrbitre (després se’n recordarien). Hugo Duro va avisar en el 46’ que la nit estaria als seus peus. Abans, però, la va tindre Guedes, amb la millor ocasió fins al moment, en una altra mostra que el València estava menjant-se un Madrid vingut a menys. Ni rastre del Vinicius de l’arrancada de curs, berenat per Thierry a l’inici i Foulquier fins a l’1-0. Tampoc de Fede Valverde o Hazard, a qui Alderete els va donar una bona carta de presentació. I amb el camp inclinat cap a la porteria de Courtois el gol era qüestió de temps.
La primera pàgina de la història entre Hugo Duro i Mestalla es va escriure amb el davanter vestit de blau. La segona era clara. En la primera nit gran del ‘19’ ‘va tocar en Hugo Duro’. Vaja si va tocar! Un centre des de la dreta, un rebuig amic de Lucas Vázquez i un colpeig amb l’esquerra per a batre el meta blanc.
El Madrid estava grogui i quasi en la lona però quan l’àrbitre estava prop de comptar deu van aparéixer dues urpades de Vinicius. La fortuna del brasiler i un error de Mamardashvili van canviar completament un desenllaç que semblava deixar els tres punts a casa, però que va acabar amb Benzema girant el marcador. Abans, Vinicius havia trobat en un rebot de Foulquier el camí al gol. Injust per fons i forma. A partir d’ací l’equip de Bordalás va començar a patir aquells canvis de l’arrancada de partit que va haver de fer per les lesions de Correia i Soler. Sense factor sorpresa des de la banqueta, els de dins no tenien aquella ‘ajuda’ extra en forma de revulsiu. L’equip d’Ancelotti, tot el contrari. Els canvis sí que van activar els blancs i els dos protagonistes del primer gol van signar la remuntada.
Un centre amb rosca de Vinicius va acabar amb el ‘9’ blanc signant el triomf i amb Mestalla sense explicació per a la derrota. Dur colp a un partit impecable al qual van sobrar cinc minuts. Això sí, res a retraure a un equip amb ànima i amb fam. La ‘Bordaleta’ és més viva que mai.
