“Chilèti, i hui a quant està el quilo de llegenda?”. La frase és una de tantes que no he oblidat de José Vicente Aleixandre, el meu cap, recordat pel president Ximo Puig en la gran gala del 150 aniversari de Levante-EMV com el que sempre serà, el millor periodista esportiu valencià de tots els temps, capaç de traçar des dels seus “Apuntes” un àcid retrat de la societat local, prenent com a base un València-Osasuna qualsevol. “I hui a quant està el quilo de llegenda?”, m’insistia de tant en tant Álex, ironitzant sobre alguna adjectivització hiperbòlica que havia escrit en algun reportatge, per a referir-me a algun jugador de l’època; quina època, aquell València que es desplegava amb elegància per Europa.
En la burla amable d’Álex es projectava la memòria d’haver conviscut amb el millor Kempes, d’haver sigut amic íntim de Pasieguito, Puchades o Johnny Rep, d’haver presenciat en el 79 l’explosió juvenil de Maradona en el mateix Monumental. Així que modera aquests adjectius, xic. Per molt que el periodisme esportiu, passional per naturalesa, tendisca a una exageració accelerada aquests dies amb els titulars amb glutamat del click bait, entre estrella, figura, mite i llegenda sempre hi haurà una gradació de grisos que convé respectar. I més amb el fons de més d’un segle que ens precedeix, que queden casos com el de Juan Ramón Santiago per reivindicar en l’àmbit del club. Però davant d’aquesta veritat irrebatible es descobreix també l’impacte generacional del present. Aquesta era la meua bandera, davant de l’autoritat quasi sacerdotal d’Aleixandre, quan vaig sentenciar que al golejador decisiu d’una semifinal de Champions se li tributava un tractament de llegenda. El mateix que la “generació Aimar” puga dir d’aquell mitjapunta baixet que contagiava una variable indetectable en el big data: l’emoció.
De la cotització del quilo de llegenda m’he recordat aquests dies, amb el debat sobre la lona que es desplegarà en honor de David Villa al València-Barça d’aquest dissabte. Els seus 128 gols en 220 partits i la professionalitat exquisida van marcar una època per a una gran part del públic que continua omplint Mestalla. I també per a jugadors del primer equip. El Guaje va ser l’ídol de Gayà i, en privat, Carlos Soler s’enorgulleix d’haver jugat els mateixos partits al València que el seu jugador favorit. Els nombres de Villa, amb permís del mestre, li aproximen a l’empremta enciclopèdica dels Mundo, Waldo, Kempes i Piojo i s’estretirà més encara amb el pas dels anys. A més, no ve malament en la cruïlla actual enaltir els millors. El joc net és el que és, però la nostàlgia (i no l’esperança) és l’últim que es perd. I ben emprada ha de ser un recordatori d’una exigència que no ha de desaparéixer mai. Condecorant festivament les teues estrelles-mites-llegendes, convocant l’emoció i la memòria dels 45.000 presents, el València és capaç de provocar malsons arcaics al Barça i que acabe capitulant, com ja ho va fer en més de 40 ocasions en el vell, sorollós i nocturn Mestalla.
