La notícia va córrer ahir ràpida pels wasaps: ha faltat Paco Boltes. Un dels torrentins més coneguts i estimats en el seu poble. El seu tarannà senzill, tolerant i simpàtic el feu una persona molt sociable, oberta i acollidora. S’havia fet de voler i tothom es parava a saludar-lo pel carrer. A tots coneixia —pel nom i pel malnom— i per a tots tenia una paraula amable.
No trobe millor forma de definir la seua personalitat que repetir les paraules que ell mateix va pronunciar en 2015 en la Casa de Cultura de Torrent. Li acabaven de lliurar el premi Carta de Poblament i en passar-li el micròfon per a agrair la distinció, ho va resoldre amb una lliçó d’humilitat amb un parlament concís i transparent, com ell ho era: “Tinc poca cultura i poques paraules, però de fets, tots el que calguen”.
Havia aprés de son pare l’ofici de ferrer i anà poc de temps a l’escola. Sempre que parlava amb ell d’aquesta etapa em recordava que havia coincidit en classe amb J.J. Pérez Benlloch. Paco es va matricular ben jovenet en la Universitat del treball i de la vida, si hi hagueren donat títols de ben segur que en tindria, si més no, el de doctor en bonhomia i un màster en honestedat.
Bon lector i de cultura autodidacta, Francesc Boltes Ros posseïa una intel·ligència natural; com natural ha sigut el seu nacionalisme. Un nacionalisme cívic, exempt de tota agressivitat i respectuós amb els qui pensen diferent. Creia fermament en el diàleg convençut que afavoria la convivència, Mai no el recorde exaltat, tothora guardava les formes; transmetia serenor.
Amb lentes mans enlairaré una cendra. Amb pas segur pujaré vells graons. No tornareu a saber res de mi. Puge l’altar pedregós de la Pàtria. (Vicent Andrés Estellés)
Després de reflexionar per què parlàvem en una llengua i escrivíem en una altra, tingué clar ben prompte que la pàtria i el país els faria des del treball i la coherència. Es va matricular en un curset nocturn de valencià i començà a exercir: al seu taller penjà un calendari amb el penó de la conquesta i explicava als llauradors que entraven el simbolisme de les quatre barres. Tots els albarans estaven redactats en valencià i, pacientment, aclaria als clients el significat de les paraules, com ara que caragol també podia significar “tornillo”, o que al nom del poble li sobrava una lletra.
La ferreria de Boltes va ser el primer establiment de Torrent que s’atrevia a escriure en valencià, malgrat que això li ocasionara més d’una situació ingrata. Paco hi persistia. Prompte confirmà el seu compromís amb el poble, primer integrant-se en el PNPV, després presentant-se com a cap de llista en les municipals per la UPV, i més avant en el Bloc. Sempre animós no defallia davant resultats electorals adversos, ans al contrari mai no es desmotivà. sempre romangué fidel a la formació tot encoratjant els companys a perseverar.
Respectuós amb les creences dels altres, era capaç de valorar els mèrits del rival, de qui sempre procurava opinar amb objectivitat. Des de la seua mirada assossegada i conciliadora, ha fet valencianisme de forma callada i natural, cada dia, sense interrupció, amb treball i bon exemple.
Paco ha estat persona de lleialtats: al partit, als amics, al Barça, al País Valencià, a la seua família... i a la bicicleta, no debades durant molts anys va presidir la Penya Ciclista de Torrent. Estimava la família i em deia —devanit— que era una de les poques persones que s’havia casat tres voltes amb la mateixa dona... i les tres vegades per l’Església! Ell, que n’era un poc al·lèrgic a l’encens i a la cera.
Comptat i debatut, Paco Boltes ha sigut un ciutadà exemplar, posant al servici del poble allò millor que tenia: la seua bondat, el caràcter tranquil, afable, dialogant, alhora que també, ferm, congruent i insubornable.
Descansa en pau, Paco. Has arribat a Itaca senzillament però ple de saviesa. Has deixat empremta i n’estem orgullosos i agraïts d’haver merescut la teua amistat. No ens sentirem orfes, la teua memòria continuarà sent referent indiscutible de ciutadania.
