Durant el passat cap de setmana va faltar una de les persones més actives i estimades de la parròquia Mare de Déu de l’Olivar d’Alaquàs: Paco Garcia Medina, president fundador de la Confraria, i membre històric de l’Orfeó Polifònic i del Centre de Preparació al Matrimoni. Més enllà de la discreció i l’amabilitat que el caracteritzaven, resulta oportú remarcar que Paco Garcia posseïa una veu singularment dotada que el portà a interpretar, quan era xiquet, els dos Cants de la Carxofa que se celebren a aquest municipi de l’Horta: en honor de la Mare de Déu de l’Olivar i del Crist de la Bona Mort.
Paco tenia com un dels seus records més vius i entranyables haver entonat el cèlebre motet durant quatre anys consecutius: entre 1955 i 1958. Així ho evocava en el llibre de festes d’Alaquàs de 2010: «En aquell temps la Carxofa es cantava a la porta de l’Ajuntament o des del balcó del convent de les monges Doctrineres. Recorde l’any que el pal que sostenia la Carxofa des del balcó de l’Ajuntament es va trencar i la Carxofa i jo caiguérem a terra. No passà res i la vaig cantar des del balcó de l’Ajuntament». De fet, es conserva una magnífica fotografia d’un dels anys en què interpretà la del Crist, on se’l veu a un dels balcons de l’edifici de les Doctrineres, que havia sigut degudament engalanat amb llums, cobertors i palmes.
Afortunadament, i gràcies a les darreres investigacions que s’estan portant a terme –entre les quals cal destacar el llibre «El Cant de la Carxofa de Castellar-l’Oliveral», de Manuel Puchades i Matilde Llop, que acaba de veure la llum–, cada vegada acumulem més informació al voltant de la celebració d’aquest consuetudinari cant en els municipis de l’Horta. D’aquesta manera, més enllà dels barris i les localitats on ha aconseguit major renom i vitalitat (Silla, Aldaia, Picassent, Catarroja, Quart de Poblet, Castellar-l’Oliveral, el barri del Carme de València i Alaquàs), sabem que, a finals de segle XIX i principis del XX, l’acte es realitzava a municipis com ara Torrent, Picanya, Almàssera, Rafelbunyol, Massarrojos, Rocafort, Burjassot i Alboraia, dels quals fins fa ben poc temps no teníem notícia.
Un poc miraculosament, o no tant, Alaquàs és una de les poblacions on el motet ha aconseguit mantindre una major fortalesa. No n’ha de ser aliè, a aquesta circumstància, el fet que es cante per partida doble; ni que, des de 1918, dispose d’una tercera versió pròpia, obra de Francesc Campos Cosme. I també, que sempre haja comptat amb una àmplia pedrera de xiquets i xiquetes que han desitjat interpretar-la: posar la seua tendra veu al servei de la comunitat.
En aquest sentit, tenim constància que, entre d’altres, al llarg del segle XX varen fer d’angelets de la Carxofa d’Alaquàs els xiquets: Francesc Estreder, de ca l’Estanqueret (en 1918); Francesc Guillem Medina, de la Casa Redona (en 1928); Vicent Palop i Maruja Andrés Andrés (en 1935); Conxa Ferrer Montalt (entre 1951 i 1954); Paco Garcia Medina (entre 1955 i 1958); José Antonio Madrigal (en 1964); Matilde Alòs Moret (entre 1967 i 1969); i Consuelo March Mateu (entre 1970 i 1972).
És per això i per molt més que els habitants d’Alaquàs recordarem Paco Garcia com la veu de l’àngel. Com la veu blanca sempre disposada a entonar, en nom i representació del poble, aquella melodia sublim que anuncia una terra promesa dolça com l’arrop. En la qual, a hores d’ara, ell ja deu estar cantant.
