El 12 d’octubre de 1609, en el mes de Rajab, seté mes del calendari musulmà, dilluns, a l’alba, els veïns de la moreria d’Alaquàs eixiren de les cases familiars en què havien viscut fins aquell dia i es reuniren davant del Castell; portaven tot allò que l’orde d’expulsió, llegida a la plaça del poble el 23 de setembre, els havia permés carregar. Prompte traspassaren la porta de València i deixaren a un costat les llengües d’aigua i el molí de la vila mentre avançaven pel camí dels Fondos, just seguint el curs de la séquia del Dijous. A poc a poc, admirant amb tendresa la terra de les partides del Terç, del Dijous, del Rotllet..., espais de treball diari durant generacions, abandonaren el terme. Aquell grup de més de dues-centes persones entre les quals figuraven “59 pequenyos i 17 de teta” s’anaren perdent per l’horitzó, cap al Grau de València, on els esperaven les dues barques que els portarien a Orà. Les torres del Castell, testimonis de la partida, es convertiren per sempre en relíquies de la seua memòria.
El desacord començà anys enrere quan, durant la guerra de les Germanies (1519-1522), els agermanats exerciren la jurisdicció en la vila i s’oposaren als mudèjars que vivien a la moreria. Quan acabà la guerra, les lleis reals canviaren la situació religiosa, social, cultural i jurídica d’aquelles persones que havien viscut fins aquell moment emparades pels pactes de l’època de la conquesta cristiana i pels senyors dels territoris els quals estaven més interessats per la seua productivitat que per la religió que practicaven. La mesquita va ser tancada des de 1525; els predicadors no tardaren a arribar; els batejos i els canvis de nom van ser obligatoris i, de seguida, els costums socials, jurídics, culturals i religiosos que havien viscut fins aquell moment es van alterar.
Quan ara es contempla la serenitat de les cases i el silenci dels carrers de l’antiga moreria d’Alaquàs és temptador imaginar a les persones que hi visqueren i els sentiments i les manifestacions externes que s’apagaren amb la seua marxa. Amb el pas del temps quasi tots els noms dels carrers s’anaren perdent, encara que l’excel·lent treball dels investigadors locals ha permés salvar-los. Així, topònims com la plaça de la Moreria, el carrer de Mijo Mandoll, el carrer de Pelchach, el carrer del Pou de la moreria, el carrer sense eixida al costat de l’església o la placeta que va al Portal de la moreria..., són sòlides referències documentals que de nou veuen la llum. Altres carrers, com el de la Séquia o el del Forn, en canvi, s’han mantingut al llarg del temps en la memòria col·lectiva i en la toponímia urbana.
Una moreria ben delimitada
Pocs llocs conserven una moreria tan ben delimitada urbanísticament com la d’Alaquàs on és fàcil reconéixer les petjades originals en el traçat dels carrers o de les places i en la distribució dels habitatges. És un espai en el qual a principi del segle XVI vivien unes setanta o huitanta famílies i que va veure créixer la població les dècades següents amb l’arribada de les persones que treballaren en les grans obres que es construïen al poble: el Palau Castell, testimoni de la reafirmació del poder del senyor, o l’Església de l’Assumpció i el Convent de la Mare de Déu de l’Olivar, que anunciaven els canvis religiosos que estaven produint-se.
Avui, dia 12 d’octubre és un dia festiu en tot l’Estat i la notorietat simbòlica de la celebració a Espanya i a molts llocs d’Amèrica és evident en centenars d’actes culturals o commemoratius que volen afirmar una identitat. El 12 d’octubre de 1609 amb les persones que marxaven cap a València pel camí dels Fondos s’escapaven les seues vides i també la cultura, la religió, les tradicions, els coneixements, la música..., els tresors de la seua identitat.
Els carrers de la moreria quedaren en silenci: les portes tancades, les cases buides i a fosques. S’iniciava un llarg oblit. Ara mateix encara impressiona pensar en la soledat d’aquell dotze d’octubre a la nit; també en l’enyorança infinita de les altres moreries del país on avui o durant aquests dies es compliran igualment més de quatre-cents anys d’aquell silenci.
