La muntanya, el riu i la mar són els tres elements geològics que determinaren el naixement de Sagunt. La muntanya com a pedrera ibèrica (també romana i explotada fins al segle XX) és un patrimoni excepcional. La pedra de la muntanya és fonamentalment calcària dolomítica, idònia per a construir en sec i també per a la construcció d’elements nobles (pilars, bases, columnes, capitells…).
Açò significa que des del primer mil·lenni a.C. hi havia a l’ antiga Sagunt un bon nombre d’experts artesans que treballaven la pedra. Tota la muntanya al voltant del Castell ha estat pedrera, si bé identifiquen els llocs d’extracció pel barri adjunt: Penyetes, Penya Esvaradora, Calvari, Tragant, Cuiro, Cementeri i Miranda. Totes elles conserven andanes i perdres in situ. La pedra del Tragant, a la qual es puja per Mariano Mestre, és la de més qualitat.
La situació de les pedres no era innocent, les situaven i les explotaven amb la finalitat que les andanes i les betes facilitaren els accessos i dificultaren l’atac al Castell. Un passeig per les pedreres permet identificar pedres que quedaren in situ a punt de transportar i algunes conserven les incisions per col·locar les falques, les quals (en banyar-se) unflaven i reventaven la roca. Els blocs eren separats de la beta amb perpals i les deixaven disponibles per ser arrossegades al destí per joves de bous. A peu d’obra els carreus eren elegits, retocats a maceta, s’assentaven i els cantells eren utilitzats com a falques en el mur de pedra en sec.
La muntanya fou ocupada en l’Edat del Bronze per l’elit que dominava l’accés pel Palància i el control de la plana litoral, com deduïm per la ceràmica excisa i incisa. Com a pedrera fou la font de matèria prima per a la construcció del poblat, de les defenses de l’arse ibèric, dels edificis d’Arse com a seu administrativa i militar de les polis ibèriques des del Xúquer a l’Udiba (Millars) en els segles IV-III a.C., de l’Arse dels saguntins a partir del segle II a.C., de l’arx-arcis romana, etc.
El fenòmen geològic més característic de la muntanya és la concavitat nord on es va construir la ciutat de Saiganda en el segle VI a.C. De fet, l’arrel del nom, sag, sembla procedir de l’adjectiu basc sakon que significa còncau. De la ciutat partien els tres accessos a l’Arse. Des de les Penyetes i per sobre de la pedrera ascendia l’accés est per dins de la protecció dels Tres Castellets; era un camí de ferradura que es dividia en dos, un entrava a la plaça est de l’Arse i l’altre braç voltava l’Arse per l’extrem est i entrava pel sud a la plaça centre-este de l’Arse. Des de la concavitat central, on se situava la ciutat ibèrica, ascendia l’accés principal a l’Arse entre les dues àgores (ara Jueria i Dolors) i, protegit per quatres torres, entrava a la plaça centre-oest de l’Arse per sobre de la pedrera de la Penya Esvaradora. El tercer accés partia de la muralla de Santa Anna i ascendia fins als murs ciclopis de la protecció de la Senda dels Lladres.
Als extrems est i oest de l’Arse se situaven respectivament les proteccions dels Tres Castellets i la de la Senda dels Lladres. Les proteccions no disposaven d’hàbitats i cisternes, mentre les cinc places de l’Arse eren contigües i disposaven cadascuna d’elles d’edificis per a la guarnició amb cisternes. La funció de cada protecció era diferent i pròpia: els Tres Castellets era el refugi de la població en temps de guerra perquè connectava la ciutat amb la ciutadella i aixó explica l’auxili metu en el setge cartaginés; a la Senda dels Lladres es guardaven els cavalls i s’aparcaven el carros de guerra, els quals hi accedien pel camí del barranc de Cuiro on podem veure les carrilades marcades en la roca. En aquest sentit cal advertir que en la segona meitat dels segle IV a.C., s’encunyaren dracmes amb el dibuix de la roda de carro de guerra de quatre i de sis radis amb les llegendes: Ker, governador i Arse [e]sken, crèdit d’Arse.
L’Arse disposava de quatre places militars amb porta a l’exterior, en totes quatre els camins s’apropaven a la muralla i en braga arribaven a la porta. La porta de la plaça occidental estava precedida per una barbacana i un fossat, xicotets; estava protegida per una torre i a l’andana superior donava a una porta d’auxili; a partir de la porta l’entrada era en pujada. L’accés nord ascendia per la concavitat protegit per quatre torres ibèriques, entrava en braga i era protegida per un baluart recolzat a l’eminència i disposava d’un lloc de vegia que ha arribat als nostres dies amb el nom de la Cova Secreta. La porta d’accés a la plaça est no s’ha conservat, però entrava en braga i era protegida pel cantó nord-oest de la plaça. La porta de la plaça centre-est transcorria entre la muralla i el precipici, entrava en braga i en camí ascendent.
Alguns investigadors han afirmat que el poblament de la muntanya començà en l’eminència superior i que el primer oppidum tenia un doble recinte. No daten, ni fan una aproximació sobre l’origen de l’oppidum, el qual caldria remuntar-se, com a mínim, a l’inici del primer mil·lenni a.C.
El Castell era l’Arse i mai no va ser la ciutat per infinitat de raons: 1. No albergava serveis públics, els quals exigien circulació rodada de carros de càrrega. 2. Una ciutat necessitava aigua corrent que omplira les cisternes, abastira els nimfeus i les indústries i l’aigua corrent no arribava a l’Arse.
Les restes ibèriques dels Tres Pouets foren datades per Rouillard entre els segles VI-V a.C. i aquest parament de pedra en sec podem identificar-lo en tot el perímetre actual de l’Arse , el qual es configura en cinc places adherides una a l’altra longitudinal est-oest i comunicades entre si, llevat de la plaça superior que albergava l’administració religiosa i política a la qual s’accedia des de la plaça central. La plaça est ocupa la gepa oriental del tossal, té la major visibilitat de la plana litoral i està defensada pels penya-segats de l’est i sud, i per la protecció dels Tres Castellets pel nord; el límit amb la plaça centre-est el conformava un mur amb un rebaix de la roca, actualment l’ocupa un edifici romà i la porta musulmana d’Almenara. El límit de la plaça centre-est i la plaça centre estava definida per una muralla que acabava en la segona de les quatre torres ibèriques que protegien l’accés nord i principal a l’Arse. El límit de la plaça centre i l’oest es conformava per l’estretament de l’accés a la plaça superior i les muralles situades al sud. L’Arse tenia al nord-est la protecció dels Tres Castellets i a l’oest la protecció de la Senda dels Lladres. L’Arse amb les cinc places tenia una extensió d’unes set hectàrees, però si comptem les proteccions amb muralles dels Tres Castellets i Senda dels lladres cal afegir unes cinc hectàrees més.
Les places fortes de l’Arse
Set hectàrees
d’ extensió d’un Castell que mai no va ser la ciutat per infinitat de raons
manuel civera. sagunt
