Si la societat mundial està malalta, si el planeta Terra put per tots els cantons, si les malalties del cos i de l´ànima -les vaques boges, les gallines febroses, la sida, les depressions, la flexibilitat laboral i la deslocalització- han enderrocat les últimes fronteres, llavors els discursos dels nostres polítics van plens de mentides.
A un llibre imprescindible, La misèria del món, d´un dels millors sociòlegs del segle XX, Pierre Bourdieu, s´hi planteja la urgència d´esbrinar «els fets dels quals el malalt no parla o que oblida comunicar», perquè la vertadera medecina, com apunta un altre sociòleg -Zigmunt Bauman- comença amb el reconeixement de la malaltia invisible. En el cas de la societat, l´absència de debat, de qüestionament, és el símptoma més cridaner de les malalties socials, dels podriments estructurals i morals que hi pateix. En termes de Cornelius Castoriadis, sense qüestionament es perd la consciència de l´autonomia del social -la societat és autònoma perquè la fan i la desfan els homes- i creix la il·lusió d´heteronomia que aboca les terribles conseqüències de la liquidació dels drets ciutadans, la dissolució de la vida republicana, l´exclusió, els genocidis ètnics, culturals i socials. Compartir l´encobriment, fomentar l´heteronomia, predicar l´acceptació del món sense més, invocar que no hi ha alternativa és, com diria el sociòleg de Bearn, Bourdieu, immoral.
I tot això que acabe de resumir apressadament, si val en termes generals -globals que diem d´uns anys ençà-, també ha de valdre per a la societat valenciana en particular, llevat del cas que estiguem fets d´una altra pasta, no humana o sobrehumana, potser meravellosament tocada de glòria i ofrenes, com alguns s´entesten a difondre i pretenen fer-nos creure.
Sis valencians apòstates s´han atrevit a fer un exercici d´autonomia de pensament en un llibre que es llig en un bufit: Nosaltres, exvalencians. Per a mi, que d´exvalencians només tenen el renec provocador. Només els qui, per sentir-se valencians i, després d´anys de brega i patiment patriòtic, comencen a ensumar, reflexionar i distanciar-se dels tòpics d´un i l´altre cantó i, temptejant, busquen la malaltia invisible, podrien escriure d´aquestes coses amb tanta passió, ironia i dolor.
No caben en aquest article els meus desacords amb cada un dels autors. De fet, ni ells mateixos són un grup d´unitat discursiva. Les contradiccions suren d´un a l´altre i, fins i tot, en un mateix. Però, tal com van les coses, l´esforç és d´allò més recomanable i la fórmula per cridar l´atenció no deixa de ser ocurrent. Amb tot, i a pesar dels diferents trajectes i seleccions temàtiques, en paraules de Toni Mollà, hi ha entre aquests exvalencians «els nusos de cruïlla que enforteixen una xarxa de conviccions compartides».
I quines són les conviccions? Un gran cansament d´aquesta forma valenciana de vida en què hem anat a parar -tot ben parat, d´aparador, i ben parat, d´immòbil-, l´exili interior com l´únic refugi càlid, l´exigència d´un diàleg entre els Països Catalans (afinitat electiva) sense estructures consulars, el refús al joc erm i avorrit entre blavers i eliseuïstes, la dimissió nacional de l´esquerra oficial, la vigència del pensament de Joan Fuster -pensament abans que valencià-, el paper, l´únic paper, dels valencians-valencianets a Catalunya, la fragmentació comunicativa del territori lingüístic i també interna en el cas valencià, la pudor de Canal 9, la invisibilitat dels valencians a l´Estat espanyol, els renegats valencians (famosos) que oculten el seu origen quan van per Espanya i pel món (no s´ocupen dels renegats locals que tant manen i proliferen), l´acomplexament que els provoca la TV3, la catalanodependència cultural, la raquítica indústria cultural valenciana, les semblances i diferències entre el cofoïsme català i el panxacontentisme valencià, la barbàrie urbanística, el fracàs relatiu del model il·lustrat al País Valencià i, com no, la història de les calamitats valencianes farcides d´ambicions personals i magres d´ambició col·lectiva (Acadèmies, Consells, pactes estatutaris, síndromes d´Estocolm i desficacis lingüístics).
Al remat, el llibre serà un encert si cou, si es llig a Catalunya, a qui va destinat, i si l´aprofitem per recuperar una mica d´autonomia del pensament. Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal i Manuel S. Jardí busquen brega entre clandestins, cansats i humoristes escèptics. Donem-los canya.
