La silenciosa refundació valencianista

Crec que ningú s´emprenyarà si recollisc l´anècdota que un amic alcoià treia a la llum des del seu blog fa alguns mesos. Segons conten, l´editor i gurú del valencianisme fusterià, Eliseu Climent, posà a disposició de la tricolor Joventut Valencianista els dolçainers de la vespertina manifestació del 9 d´octubre. Així el só de les dolçaines catalanistes amenitzà la participació del valencianisme de conciliació en la matutina processó cívica del dia nacional, en aquells temps i ara, màxima litúrgia del blaverisme regionalista.

L´anecdota no deixa de ser això mateix -una anècdota- atenent que Climent ja havia superat la seua temptació tercerviista de finals dels 80. Llavors premià primer De impura natione i anys més tard, al declarar desert el premi d´assaig Joan Fuster, es publicaren les antagòniques La pesta blava i Document 88. Paradoxes de la història, per aquells temps era la Unitat del Poble Valencià qui es resistia a abraçar la revisió al fusterianisme que els llibres d´Eliseu Climent editor, propugnaven mentre una generació de jóvens, de diversa tradició i senyera però amb un mateix horitzó nacional, trencaven barreres abans i després de ser expulsats de la UV de Lizondo.

Els anys han passat, i amb ells un conjunt de fets que demostren que la convergència entre blavers i catalanistes no és ni possible ni potser desitjable quan tots dos paradigmes han assolit una marginalitat instrumental al servici de la nostra somnolència col·lectiva. Però al mateix temps, el bagatge d´aquells sincers intents, noves aportacions intel·lectuals com les de Joan Francesc Mira (i de molts menys premiats) i un fum d´ experiències pràctiques, apunten a la necessitat (i possibilitat real!) de fer convergir el valencianisme entre sí per connectar este amb la societat valenciana.

Esta és, en bona mesura, la motivació per a l´existència del portal valencianisme.com, l´esperit de la commemoració dels 90 anys de la Declaració Valencianista impulsada per l´ACV Tirant lo Blanc i el responsable de la reactivació d´una llarga nòmina de valencianistes aixoplugats al Centre d´Actuació Valencianista Faustí Barberà. I és també, l´esperit que ha conduit al valencianisme polític a proposar una ponència com la que debatrà el Bloc en el seu proper Congrés Nacional.

L´aposta estratègica, des de la lleialtat als valors propis de l´esquerra moderna i la tradició crítica fusteriana diu en veu alta allò que ha estat una tímida pràctica des de la fundació del Bloc. Així, entre moltes altres coses, es reivindica una part de l´univers simbòlic valencianista que només la instrumentalització del franquisme i hereus, i les pròpies renúncies, van fer incompatible amb el tradicionalment defensat a estes coordenades del valencianisme. Un aspecte anecdòtic en el conjunt del text de no ser per què és un dels majors obstacles per al creixement electoral i social del valencianisme polític.

La ponència, però, més enllà d´ interessades caricatures, oferix també una possibilitat que cal estudiar amb atenció. Batejada com Espai valencià de progrés, l´aposta inicial del Bloc és potser una crida directa a partits com Iniciativa, Units per València (els afins a Hèctor Villalba, per entendre-nos) i altres formacions menors a bastir un pol propi en la política valenciana caracteritzat, com el seu nom indica, pel valencianisme i els valors progressistes.

Tots estos moviments, que combinats entre sí poden apuntar a una refundació pràctica del valencianisme, s´han trobat amb certa indiferència als mitjans de comunicació valencians i amb el menyspreu d´una part del nacionalisme catalanista -el que reivindica els Paísos Catalans com a nació- que tot plegat poden considerar-ho una heretgia. D´altra banda, l´espanyolisme, tant l´explícit com el banal, òbviament opten per allò més convenient per als seus interessos: silenciar tot moviment que s´escape del tradicional i avorrit embolic que esdevé el valencianisme als ulls de la societat.

Malgrat la reacció d´uns i altres -o la manca de reacció- una part cada vegada més important -tan qualitativament com quantitativament- del valencianisme eppur si muove. I cal que aquelles persones que, tot aspirant a convertir la societat valenciana en alguna cosa més que una comunitat de propietaris, creiem en la necessitat de modernitzar el discurs valencianista, donem la cara i fem la pedagogia necessària per explicar-nos.

Cal que ho fem sense vergonya per traure de l´armari, o més concretament de la prestatgeria dels llibres, unes reflexions ja assumides i que cal posar en pràctica sense demora. I cal sobretot que ho fem coralment i com a moviment unitari, des de l´àmbit sindical, cívic, cultural i polític. Seria molt útil per a trencar el silenci, que en este polifònic concert valencianista tornaren a sonar les dolçaines d´Eliseu Climent. Sonaran?

*Coordinador de valencianisme. com