Els perdedors d’Alfons Cervera

Entre les novetats literàries d’enguany, ara que els llibres són actualitat, m’agradaria destacar l’última novel·la d’un escriptor de llarga trajectòria com és Alfons Cervera (Gestalgar, 1947).

L’escriptor, com els grans maratonians, ha fundat obra rere obra un gènere literari que la crítica ha definit com a novel·la de la memòria, sobretot després de la publicació del treball més emblemàtic com fou Maquis (1997).

Evidentment, no és cap novetat fer ús de la memòria com a matèria literària, ausades, però en el seu cas la novetat rau en el recurs insistent, fins i tot obsessiu, en fixar el testimoni dels perdedors de la Guerra Civil des de l’òptica simbòlica del món rural de Los Yesares.

Això no és qualsevol cosa, perquè comporta ni més ni menys la construcció d’un món amb espais, ambients i personatges que s’interrelacionen a través de la ficció i als quals l’autor els atorga una punyent vida pròpia.

Vida pròpia que ens arriba als lectors en forma de literatura i, si de cas, ens fa partícips de la ignomínia, el silenci, les ferides ocultes, les frustracions i els oprobis que van patir els perdedors de la guerra i que gràcies al talent de l’autor de Gestalgar els tenim presents en la memòria col·lectiva.

És el cas justament de l’última novel·la, El boxeador (Piel de Zapa). El protagonista és fill d’un exiliat republicà al sud de França que torna a Los Yesares i s’hi retroba, a través de la memòria, amb els records dels anys passats de la infantesa.

Però, com en la famosa cançó de Simon i Garfunkel, va deixar el poble sent un infant i quan hi torna sent un ancià tot ha canviat: els espais s’han transformat, les persones que ha conegut han desaparegut i només hi resta l’oblit, l’abandó, el desconeixement, la ignorància; una gran desolació al cap i a la fi.

«Ahora hay casas nuevas y ruinas de pajares y algarrobos muertos (...)Los años son como un desierto, lo dejan todo seco, como los higos extendidos en los cañizos al resol de las mañanas (...) Cuando sube por el callejón hacia la calle del cuartel sabe que allí le van a recordar que la derrota en una guerra dura más que la guerra».

Aleshores, desfilen pels solcs de la memòria els personatges que va conéixer, entre la realitat i la invenció, qui sap, tots ells represaliats pel franquisme.

Rogelio, el que parlava amb la mula, la cova de Royopellejas, on els infants trobaren la mòmia d’una dona, el vell Pitera, que vivia com un gat salvatge a la muntanya, el maquis Ojos Azules, Chicago, el femater, Esteban Ventura, el boxejador, la família pobra que va arribar amb un carro tirat per una mula vella que arreglava paraigües i paelles, amb Anabel, la filla de pocs dies soterrada entre la malesa i els ossos dels animals en descomposició, juntament amb els rojos i els suïcides...

Tot plegat, un retrobament amb la infantesa i els espais de la memòria atapeït de misèries, tragèdies i injustícies. Si més no, secrets i misteris darrere dels quals hi eren les pallisses, els cabells rapats de les dones, els càstigs constants de la guàrdia civil.

I tot això en els espais que l’autor sap convertir en magnífiques referències literàries: el Rajolar, Fuente Grande, las Lomas del Ciazo, Calicantos, el Paseo de los Chopos, el Corral de Torres, el llavaner, el castell del temps dels moros, l’escola, el bar La Agrícola, el Cinema Musical, el quarter de la Guàrdia Civil...”

«Luego supe que el exilio es un sitio del que nunca se regresa» diu el protagonista. Al capdavall, El boxeador és una història que relata la gran tragèdia humana que és l’exili. Quan t’arranquen a la força d’un món, que és el teu, l’has perdut per a sempre, no n’hi ha retorn possible.

Quan tornes, si pots tornar, mai més serà el teu.

El món dels perdedors de Cervera sobrevola l’estultícia de molta literatura actual i ens retrotrau, de bell nou, a aquells aspectes més transcendents de l’experiència humana.