Des de la dècada dels 90 del segle passat, com a lògica reacció a la progressiva incorporació de població immigrant als pobles i ciutats valencianes (i, per descomptat, espanyoles), les institucions locals, autonòmiques i estatals s´afanyaren a crear una mena de xarxa o cortina de fum que aparentara la normalitat del fenomen migratori entre la població —diguem-ne— autòctona.

Particularment, des de diverses conselleries (Educació, Benestar Social, Sanitat o Solidaritat i Ciutadania) s´alçà la bandera no ja de la multiculturalitat, que és el que sempre hi ha hagut i a hores d´ara hi ha, sinó de la interculturalitat, eixa panacea que venia tan bé i que conferia al Consell eixa pàtina de progressia que anhelava. Congressos, jornades, seminaris, cursos, subvencions, premis... s'han succeït sense solució de continuïtat per allò de sensibilitzar la societat (especialment docents, sanitaris i treballadors socials) de la importància d'acollir en veritables condicions d'igualtat aquells que, per raó de raça, cultura, llengua, religió o procedència, eren diferents.

Tanmateix, aquell període de bonança a tots els nivells que, en certa forma, revertia en la prestació dels mateixos serveis o inclús millors als nouvinguts, per allò de pal·liar la diferència en el menor termini possible, s´ha quedat només en una aspiració política ajornada sine die (i una profunda frustració en la pràctica diària) en els darrers mesos. El contingent forà —ara víctima predilecta d´una crisi que no sabem quan pot durar, ni la magnitud dels efectes perversos que encara produirà— no cap dubte que és el que més difícil ho té, siga quin siga el seu origen. I jo em pregunte: de què han servit eixes polítiques si no han aconseguit l´objectiu prioritari de la integració?, per què practicar la doble moral de fer necessaris els immigrants i, alhora, llevar-se´ls de damunt en circumstàncies tan delicades?, per què la previsió no és una facultat que conreen els nostres representants públics?, per què no se´ls faciliten els papers amb diligència a immigrants que han demostrat i demostren amb escreix ser iguals o, fins i tot, millors que els autòctons? Al remat, parlem realment d´interculturalitat?

Sempre he pensat que la culpa de tot aquest desgavell és dels nostres gestors (d´un i d´altre color, no s´enganyem). Els uns per practicar una política irresponsable en què tot valia, sense pensar en les conseqüències de no atendre en condicions els recent vinguts. Els altres per criticar amb duresa eixa manera d´actuar i, quan han pogut, respondre de la mateixa manera o pitjor, envoltant-se d´un aire de tolerància de la que seriosament dubte. L´exemple palmari de les meues disquisicions el representen, agafats de la mà, els senyors Font de Mora i Blasco, principalment, sense oblidar-me del president de la Generalitat. Però per a gustos... els colors i cadascú que pense el que vullga.

Departament d'Història de l´Art. Universitat de València