14 de enero de 2012
14.01.2012
PER MOLTS ANYS!
Per Josep Franco

Toni Cantó (14 de gener)

14.01.2012 | 12:57
Toni Cantó (14 de gener)

Tal dia com avui, però de l'any 1965, va nàixer, en una clínica privada de València, el fill del doctor Cantó, a qui batejaren amb el nom d'Antonio, com el del porquet.

Tal dia com avui, però de l'any 1965, va nàixer, en una clínica privada de València, el fill del doctor Cantó, a qui batejaren amb el nom d'Antonio, com el del porquet. Això no hauria tingut gens d'importància, si no fóra perquè, darrere del Cantó, Antonio duia el cognom García del Moral. Una font de conflictes: Cantó, vulgar i valencià, i García del Moral, noble i més espanyol que Isabel la Catòlica. Era evident que dos llinatges d'orígens tan diferents no podien fer lliga i quan Antonio Cantó es va sentir obligat a parlar una llengua que li permetera expressar-se amb la facilitat de paraula que Déu li havia donat, va triar la llengua materna, que era la bona.
La València dels anys seixantes, on Antonio va passar la infantesa, era de color sèpia, com un presagi del color polític del futur diputat. Però el xiquet creixia en un món a part, fora de la grisor de l'ambient, i en arribar a la majoria d'edat, la primavera d'una democràcia en flor va ser el millor decorat per al debut social de Toni, que es va acurtar el nom quan es va fer model, abans de penetrar en el món de l'espectacle.
Per aquell temps, la capital del Túria suava provincianisme. Era un poble gran, ple de barbuts, faldes a flors i cabelleres soltes, amb lleis que pretenien igualar els dialectes amb les llengües imperials, socialistes que avançaven en marxa triomfal i ties maries més indignades que els lectors de Hessel. De manera que Toni Cantó va decidir traslladar-se a una ciutat més cosmopolita.
Però es veu que el centre de Madrid era inassequible per a un actor amb poc de currículum i el model se'n va anar a viure a Torrelodones, on es va mesclar amb males companyies, perquè la gent de la Unificación Comunista de España, que és molt persuasiva, va estar a punt de fer-lo caure en l'abisme de les sectes. Només l'amor a la pàtria el va salvar, quan va descobrir que el comunisme no podia unificar Espanya, perquè ja estava unida.
Entremig, moltes dones, perquè el model s'ho val, alguns programes de televisió, unes quantes pel·lícules i un episodi personal tràgic, que no admet la broma. Però, al fons del túnel, una llum li va mostrar el camí de la veritat unificadora: era la dentadura apostòlica, llustrosa i segura de Rosa Díez, que li va obrir els ulls i li va proposar un tracte que no podia refusar.
Toni Cantó no imaginava mai de la vida que podria convéncer els seus antics veïns perquè el votaren. Però la gent de València té un sentit de l'humor molt peculiar i al crit de "Nacionalista l'últim!", els electors li concediren un escó a les Corts de Madrid on, tant els valencians que el votaren com els que no, li poden enviar la seua felicitació en un dia tan assenyalat: 47 anys i amb la jubilació assegurada!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine