La llengua, Provença i Burguera

L´afirmació de Burguera supon un salt qualitatiu; fins ara continuaven repetint-se les mateixes mitges veritats que han dut els valencians a la nefasta batalla de Valéncia, la qual, des de les forces nacionalistes, sempre s´ha volgut atribuir a les manipulacions de certs personatges de dreta, pero no és del tot així. Si el nacionalisme valencià haguera tingut unes bones bases, no s´hauria pogut manipular, com es diu des de les files que han contemplat estupefactes el seu absolut fracàs en l´intent de construcció d´una realitat que no entenien —si és que l´entenien— més que uns pocs privilegiats. La història no és tan superficial ni tan maniquea, és de projectes més profunds que, en el cas que ens ocupa, tenen a vore, i molt, amb la «llengua comuna"» I, si em permets, amic Burguera, t´explicaré més coses encara.

El Manifest secessionista de 1934 que van firmar Pompeu Fabra, Joan Coromines, Nicolau d´Olwer, A. Rovira i Virgili, etcètera és una de les bases fonamentals del projecte polític —i de l´actual triomf— de la burgesia catalana, que ve forjant-se des de fa molts anys; i també, del fracàs de la política nacionalista i progressista valenciana, i també, de les majories absolutes que ha aconseguit el PP valencià fent, aparentment, anticatalanisme. Disculpa si et rectifique: els «primers fonaments» sobre els quals va començar Lo Rat Penat, amic Burguera, no són exactament els que tu dius perque n´anomenes la mitat només. Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat i de la Renaixença valenciana, en el seu Discurs Inaugural, fent referència a la llengua, diu molt clar: «Noble llengua llemosina, apellada aleshores del país o valenciana, ab ella es parla en Aix (de Provença), en Marsella, en la Gàlia gòtica o Llenguadoch i ses cultes ciutats de Montpeller i Tolosa… en la mateixa fon criat en Montpeller, i parlà nostre molt alt i invicte rey en Jaume». La mateixa idea que tu reconeixes ara, per la qual cosa t´estic molt agraït.

Com veus, per a Llombart els occitans parlen la llengua valenciana, i sense problemes. I no és perque Llombart era un nacionalista expansionista valencià, no, simplement perque, llavors, a la nostra «llengua comuna» no li havia posat trampes polítiques ningú. En eixes trampes políticas, embolcallades de ciència, estem encara els valencians, contemplant estupefactes el nostre fracàs secular. Pero, alguns no renunciem a la nostra idea que tant repetíem en la transició: El futur és nostre.

Teodor Llorente, el poeta que va lloar tant als germans poetes provençals, publicà a Las Provincias, el 27-09-1876, l´article «Literatura en la lengua de Oc. La Academia del Mediodia», que és la gran Acadèmia que propugnava Mistral per a regular els usos lingüístics de la «llengua comuna», que ara lloa Francesc de Paula Burguera, i, en Teodor —que era un dels propostos per a formar part de l´organisme regulador de la «llengua comuna»— acaba dient: «El reglamento que hemos estractado (sic) no es aún definitivo: en vista de las indicaciones que se hagan por los cultivadores de la Lengua de Oc, se modificarà, si conviene…». Llorente era conscient que la valenciana forma part de la Llengua d´Oc, com Llombart, i com Burguera.

Quant a Carles Salvador, un altre dels patriarques citat, porte ací unes paraules que em fa l´efecte que no s´han reproduït mai, no sé si per por o mala fe. Ara, que Burguera ha obert el camí, confie que es rectificarà la qüestió. L´occitanòfil Carles Salvador diu: «En prendre un text occità amb ortografia unificada trobareu com, nosaltres valencians, entenem sense gaires glossaris un poeta tolosà». Escrit per Carles Salvador, sí. Vull dir, amic Burguera, que sí que, durant segles, els nostres literats valencians tenien consciència que el sistema lingüístic és el mateix —científicament és així— el mateix des de Guéret a Guardamar; que la llengua literària, dels trobadors a Ausiàs March, també era la mateixa, per això es van fer gramàtiques unificadores, encara que ara en tinguem moltes i diversos noms per a la llengua literària i d´ús.

Pero el sistema lingüístic continua sent el mateix, i per això el català no ha trobat mai l´espai de «llengua» indepent que busca entre les llengües romàniques, perque científicament les coses funcionen amb rigor. I que, literàriament i en l´ús, on es troben les nostres particularitats, actualment, els valencians volem anomenar la nostra llengua valenciana, com s´ha fet tota la vida, conscients (uns pocs, que més del 60% pensen que valencià i català són llengües diferents) que el sistema lingüístic el compartim amb mallorquins, catalans, llenguadocians, provençals, gascons… Perque estudiar el sistema lingüístic és cosa de científics, d´especialistes, de criteris…

En canvi, la segona part —la de la literatura i l´ús— és més fràgil, més fàcil de manejar, de manipular, de polititzar. I, finalment, contar les coses a mitges, conscientment o inconscient, no conduïx més que a l´atzucac que, entre tots, havíem bastit, i que a Valéncia s´ha demostrat inservible: un fracàs social i polític. La nostra llengua és «comuna» sí, i molt gran en continguts i en extensió. Encara no m´ha explicat mai ningú satisfactòriament per qué uns quants filòlegs catalans van voler convertir-la en espanyola només, quan sempre havia sigut, i és, europea, com es veu en la descripció de Llombart. M´alegre que hages reconegut el camí de la concòrdia. Quant a Casp, Fuster, Adlert… amic Burguera, encete, ara i ací, una consigna imprescindible d´ara en avant: tots són nostres, la seua condició de valencians els fa nostres, de tots els valencians i valencianes de bona fe que mirem el futur confiats, i amb molta esperança. Benvingut al club.