Diu una cançó mexicana: «El día que la mataron, / Rosita estaba de suerte: / de tres tiros que le dieron, / nomás uno fue de muerte», i em sembla apropiada per descriure l´auto de la jutgessa que refusa reobrir el cas de l´accident del metro, perquè dels tres factors que podien causar l´accident „imprudència del conductor, obsolescència del tren i falta d´una balisa en el sistema de frenat„, només el primer va resultar fatídic. Quina sort, oi? Una sort de Maria Santíssima, puix si els dos restants arriben a ser letals, la cosa hauria sigut per demés. Humorisme macabre? No, la lectura que se´n pot fer d´un auto judicial que permet deduir que els usuaris del metro, el fatídic 3 de juliol de 2006, van tindre la sort de Rosita. I ara es preguntaran vostès per què un tren va a velocitats que posen en perill la vida dels viatgers sense que cap sistema de frenada automàtica ho impedisca. O per què no s´atengué la recomanació d´adquirir un nou comboi atès el mal estat en què este es trobava. Puix, no m´ho pregunten a mi, pregunten-li-ho a la jutgessa.
Segur que l´auto judicial s´ajusta a la llei; però, és just atribuir exclusivament al conductor la responsabilitat de la tragèdia? No n´hi ha cap negligència concurrent? Cap responsabilitat vicària? Negar la concurrència de causes en l´accident perquè «a la velocitat amb què el tren va entrar en la corba, la resposta del material rodant era el tomb» és una inducció, i les induccions, com tothom sap, no garanteixen la certesa. El conductor ha de carregar amb la responsabilitat que li pertoca; però, i la decisió política de no gastar-se 3000 euros en una balisa per reduir automàticament la velocitat del tren davant la negligència del maquinista? I mantindre en funcionament el comboi, malgrat el deficient estat de conservació? Potser ambdós factors no tingueren, per sí sol, paper decisiu en la tragèdia, com els dos tirs que suposen la inefable sort de Rosita. Però, sense el concurs de tots dos, hauria sigut letal la imprudència del conductor?
