Les dones i els homes de la Ribera que tenim més de trenta anys no oblidarem mai la nit del 20 d´octubre de 1982. Aquella vesprada, un diluvi i algunes negligències humanes es combinaren per a provocar una de les pitjors tragèdies que ha protagonitzat el Xúquer, el riu Devastador, que n´ha provocades unes quantes. En plena nit, entre les tres i les cinc de la matinada, segons el poble, l´ona devastadora que venia de Tous va fer vibrar les parets de moltes cases. La remor poderosa de l´aigua és una de les sensacions que millor recorden tots els meus amics i amigues dels pobles afectats. Si la memòria no m´enganya, hi va haver molt poques víctimes, a pesar de tot. Però una cosa són les estadístiques i una altra els sentiments: la meua amiga Marisol no oblidarà mai que son pare va morir aquella nit, a Polinyà. I els familiars de les altres víctimes també ho recordaran tota la vida.

A Sueca no va arribar l´ona devastadora, potser perquè els nostres avantpassats havien sabut véncer la força del riu amb paciència, tècnica i cabassets de terra, potser perquè el Xúquer, aquella nit, se´n va eixir de mare pel marge dret. Per això, el meu poble es va convertir en la base des d´on es coordinaven les operacions posteriors a la tragèdia. Uns joves de Sueca descobriren un camió que repartia llet, roba i alguns altres productes de primera necessitat en nom de Fuerza Nueva, amb les banderes d´Espanya i del partit de Blas Piñar penjades als costats. Els xicots els obligaren de llevar les banderes i a descarregar el camió perquè aquells productes no eren seus, sinó que provenien del magatzem des d´on es distribuïen les ajudes oficials. L´extrema dreta intentava traure partit de la desgràcia, com fa ara i com ha fet sempre; però la bona gent del meu poble els ho va impedir, com els ho impedirem, si cal, en el futur.

Com que estàvem en plena campanya electoral, els principals líders polítics es deixaren caure per l´escenari dels fets, com el papa, que va visitar Alzira. Santiago Carrillo, líder del Partit Comunista, va entrar a l´ajuntament de Sueca amb katiusques, que eren unes botes de goma que tenien un nom rus: coses de la vida.

El meu amic Vicent, que després es va convertir a l´islamisme, va impedir que el cotxe del bisbe de València entrara a Riola, perquè li havien dit que no podia deixar passar cap vehicle. I diuen els testimonis que sa eminència s´arromangà els faldons i va continuar a peu...

Un terç de segle després, la gent de la Ribera ha superat aquella desgràcia més o menys natural. I això, des del meu punt de vista, ens convida a ser optimistes: si superàrem aquella ona devastadora d´aigua, també serem capaços de superar l´ona de burrera, prepotència, hipocresia i desvergonya que pretén devastar-nos des de fa tants anys.