Independents

Les llistes electorals són com un puzle que, al tractar de muntar-lo, sempre falten peces o llocs on col·locar els nombrosos aspirants, perquè altrament no s´explica que hi haja tanta gent agreujada. Ho acabem de comprovar amb la «tensió» „reconeguda per Ximo Puig„ en l´elaboració de la llista del PSOE a les europees. Cap novetat doncs, ja que és la història de sempre: una mena de tradició com el Dia de la Marmota, que es repeteix any rere any. I no passa només a les llistes del PSOE, sinó a les de tots els partits, que potser per això fugen de fitxar independents com Dràcula dels escapularis.

És cert que els independents „que no viuen de la política, i per tant poden viure per a la política„ no sempre són garantia d´eficiència. Però la seua inclusió en una candidatura mesura la fe en la victòria com el termòmetre la temperatura; puix, quan els resultats pronostiquen derrota, el que prima és assegurar la cadira. En canvi, si les perspectives electorals són bones, el drama de quedar fora de les llistes el compensa l´esperança d´encaixar en el trencaclosques d´alguna Administració; encaix del que se sol abusar en l´Administració autonòmica, sense advertir que les peces dels puzles no són intercanviables, i forçar les que desajusten pot acabar desajustant la resta. Però eixa és una altra història, com diria Rudyard Kipling.

Tot i que els independents donen imatge d´obertura a la societat i aporten als partits un plus de projecció pública, són una figura que guarda similitud amb el millor alumne de la classe, que és respectat, però no estimat pels seus companys. Que pregunten, sinó, als que n´han fet de la política professió: militants de tota la vida que pateixen la nàusea de les embarassades de pocs mesos quan sospiten que el líder del seu partit projecta fitxar un independent perquè aporta credibilitat i valor electoral. Arribats ací, ara voldria escriure el nom d´algun dirigent que ha proposat independents a les llistes europees, i no en trobe cap. Per què serà?