Diu el controvertit escriptor francés Michel Houellebecq que la Il·lustració ha mort. Segons Kant, la Il·lustració és l´eixida de l´home de la minoria d´edat i la seua emancipació de les supersticions, religioses o polítiques, a través de l´ús individual de la raó i del lliurepensament. Grosso modo, Montesquieu simbolitza la separació i independència dels poders públics: el legislatiu, el judicial i l´executiu. Separació i independència, d´altra banda, que tan imprescindible ens resulta per al bon funcionament de la democràcia en els temps actuals.
Voltaire, a qui el nostre gran lliurepensador Joan Fuster tant admirava, és consubstancial a la sàtira, la crítica, la provocació: la llibertat d´expressió, al capdavall. Rousseau posa l´èmfasi en la rellevància de l´educació. Diderot representa la importància del saber, el sentit crític i l´erudició en la formació humana. Per a Voltaire, entre totes les supersticions, la més perillosa és odiar a les persones per la manifestació de les seues opinions. Un odi que ell va patir en les seues pròpies carns. Sense la referència dels valors de la Il·lustració, ¿com podríem lluitar contra la superstició, el fanatisme i la intolerància?
El raonament ve a compte de l´atemptat terrorista de l´integrisme islàmic contra el setmanari satíric francés Charlie Hebdo. Han mort dotze persones per fer ús de la seua llibertat d´expressió. Un valor intrínsecament unit, ausades, als fonaments de la democràcia occidental. A fi de comptes, l´integrisme radical islàmic ha colpejat brutalment un dels valors irrenunciables per a nosaltres. I ha sigut, precisament, a França, que és el bressol europeu de la democràcia moderna. Ho deia el seu president, François Hollande, la república francesa representa la cultura, la creació, el pluralisme, la llibertat.
Ara bé, cal analitzar i ser crític amb la responsabilitat que ha tingut i té Occident en la seua relació amb els països d´ètnies i religions diferents a les occidentals. És a dir, la responsabilitat del tradicional etnocentrisme i les violentes polítiques colonials, ideològiques o de repartiment pur i dur del territori, que al llarg del segle XIX i XX han patit els països de l´anomenat Tercer Món. El filòsof Emmanuel Lévinas parla del «remordiment que s´alimenta del record de les guerres colonials i d´una llarga opressió d´aquells que abans s´anomenava salvatges, d´una llarga indiferència respecte a la tristesa de tot un món».
D´altra banda, cal dir, sens dubte, que la Postmodernitat ha posat en relleu la fragmentació dels antics ideals de la I·lustració i la crisi i les contradiccions de la societat i de les institucions democràtiques i la política davant els canvis socials, culturals, econòmics i antropològics que amb lucidesa els sociòlegs han posat sobre la taula: Zygmunt Bauman, la societat individualitzada i les relacions líquides, el coneixement complex d´Edgar Morin, Jean Baudrillard i la cultura del simulacre, Ulrich Beck i la societat del risc, Gilles Lipovetsky i l´era del buit, etcètera, etcètera...
Però clar, ¿com hem de reaccionar davant un atemptat tan fanàtic, violent i brutal com el que han patit els periodistes i dibuixants responsables del Charlie Hebdo? No podem més que reafirmar-nos en els valors de la Il·lustració, el lliurepensament, la llibertat d´expressió i el triomf de la raó sobre el fanatisme, la intolerància i la superstició. Per això mateix, senyor Houellebecq, la I·lustració no ha mort, en absolut, continua sent una referència indispensable per als ciutadans que defensem la democràcia, malgrat totes les seues crisis i contradiccions.
