Amb l´exemplar d´aquest mes de gener, la revista valenciana Saó ha arribat als 400 números, cosa que és tot un rècord, o millor dit, un miracle, per a una publicació en la nostra llengua.

Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va traure el primer número el juliol de 1976, en plena Transició, quan encara no feia un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l´Església Valenciana, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l´Església amb la cultura, la política i la societat.

Editar el 1976 una revista, i a més en la nostra llengua, era una autèntica proesa. Però la valentia dels seus fundadors ha convertit Saó en una publicació d´informació general, d´anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana.

Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d´Església i de País, sense caure en el clericalisme. Ja el 5 de maig de 1976, com ens recorda Vicent Cremades

en el seu llibre, L´Església en la Transició, els promotors de Saó van subratllar «que no era una revista eclesiàstica, sinó que anava a dedicar-se a reflectir una àmplia informació dels grups vinculats a l´Església, així com de les llibertats i la defensa dels drets de l´home».

El seu primer director va ser el prevere valencià Josep Antoni Comes, seguit d´Emili Marín i Vicent Cardona, també capellans, fins que des del 2010 la dirigeix el laic Vicent Boscà.

Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Alexandre Alapont, Ramon Haro, August Monzon, o periodistes com Emili Piera i Josep Torrent entre d´altres. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement, el recolzament i el suport dels bisbats del País Valencià, es manté només amb l´aportació dels subscriptors. Encara més: des de l´Església «oficial» o jeràrquica, Saó és vista amb una certa «suspicàcia», degut al seu compromís amb la llengua i el País. Per això Saó ha passat moments crítics per la situació econòmica, ja que si no rep cap ajuda dels bisbats valencians, tampoc en rep cap de la Generalitat. D´ací que cada nou número de Saó siga un miracle. Cal recordar que l´arquebisbat de València té un setmanari anomenat Paraula que, malgrat el seu nom, està escrit íntegrament en castellà. I el bisbat d´Oriola-Alacant té l´anomenat Noticias Diocesanas, publicació que també margina totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.

Saó, com ha escrit Vicent Cremades «va suposar una nova resposta als plantejaments pastorals de l´Església».

Aquesta revista continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó per una Església Valenciana de veritat. Per això cal felicitar Saó pels seus 400 números, i desitjar-li que siga per molt.