El 16 de setembre de 2015 és un dia que passarà a la història del poble valencià. Almenys eixa és l´afirmació escrita per algun periodista. Una frase que sens dubte reflectix ben bé la il·lusió amb la qual la delegació valenciana va afrontar la marxa cap a Madrid amb la intenció de recolzar la reforma estatutària. Per primera vegada, d´una manera generalitzada, els grups polítics van reconéixer l´injust finançament valencià i les possibilitats que, almenys teòriques, marca la carta magna valenciana per superar-ho.
Es podrien esmentar múltiples aspectes al voltant d´eixe debat celebrat al Congrés dels Diputats. Des de l´apropiació de l´autoria de l´articulat de la reforma per part dels polítics populars (tot i que no han volgut posar-lo en marxa fins ara) al paper en algun moment partidista de la resta de forces polítiques. També podria comentar-se algunes intervencions catalanes que per a res ajuden a promoure l´esforç reformador i conciliador de les forces progressistes governants. Les cares del Molt Honorable, l´Honorable vicepresidenta i el molt Excel·lent President de les Corts en la llotgeta d´invitats foren en algun moment un poema davant determinades expressions.
Esta reflexió vol posar èmfasi en la sensació que ha produït escoltar un debat tan transcendental i important que acabarà, si res no ho remeia, en intranscendent i insignificant. Aquells que l´escoltàrem i posàrem el filtre, per apartar les pinzellades electoralistes pròpies de la vespra d´unes eleccions generals, descobrírem uns discursos sensats, plens de sentiments i de reivindicacions justes. Els parlamentaris valencians de tots els colors demostraren la seua estima per esta terra, des del respecte a l´Estat però sense renunciar a res. Foren paraules que en alguns moments contingueren afirmacions brillants i emocionants. Però brillants per a qui? Per a la majoria dels membres de la cambra que no estigueren presents? Per al president del govern, els ministres o el cap de l´oposició?
Una vegada més es demostrà que el problema valencià continua no preocupant els de Madrid. És trist que sols aquells que fan fort soroll i produïxen estridències meresquen ser escoltats. És clar que al llarg de la història el poble valencià no sempre ha fet els sus deures. No sempre s´ha mostrat unit davant causes justes per reivindicar-les. Però és de justícia que quan així ho fa els seus interlocutors escolten i respecten. L´altre dia, per tant, molts no estigueren a l´altura de les circumstàncies. Quan algú parla, i diu alguna cosa que li resulta important, mereix la comprensió de l´altre.
El dimecres 16 de setembre, per tant, passarà a la història per la falta de respecte de la majoria de diputats del Congrés que sense escoltar un projecte el votaren. S´escriurà com el dia que els polítics valencians posaren tota la seua il·lusió en un futur millor per a la nostra terra. En definitiva, ocuparà les pàgines del llibre de greuges on figura les vegades que s´ha emmudit la veu valenciana, sempre plena de respecte i solidaritat amb tot l´estat espanyol, quan demana justícia. Confiem que la tristor que produïa vore el desèrtic hemicicle aprofite per a desactivar algun dia la insonoritzada veu valenciana.
