El negoci del TDAH

Des d´uns anys ençà que el trastorn de dèficit d´atenció amb hiperactivitat o sense (TDAH o TDA) s´ha convertit en un fenomen en creixement al si de les nostres escoles. A hores d´ara es diagnostiquen fins a un 8 per cent d´alumnes a l´estat espanyol; unes xifres que s´acosten als percentatges dels EEUU, però que s´enfilen de manera descarada si les comparem amb les franceses, que no superen ni tan sols el 0´5%. Fins i tot, en el redactat de la LOMCE es reclama que n´hi haja una identificació precoç per tal de tractar-la com més prompte millor, sense ni tan sols plantejar-se incrementar els recursos que s´hi haurien de dedicar. La diferència substancial és que a França es considera un trastorn psicosocial i tracten de pal·liar-lo amb tractaments basats en la psicoteràpia i la família, mentre que en el nostre cas, el diagnòstic es biològic -basat en un suposat desequilibri químic en el cervell- i la solució la deriven principalment al tractament farmacèutic.

Per altra banda, cal dir que la comunitat científica mai no s´ha posat d´acord en la disparitat de conseqüències que signifiquen aquestes dues visions tan oposades. N´hi ha qui afirma amb rotunditat, com ara el catedràtic Marino Pérez, que el diagnòstic clínic és clarament interessat, ja que no existeixen biomarcadors cerebrals que el justifiquen i que la medicació que s´hi aplica de manera tan alegre pel sector més pesseter de la corporació facultativa és, ni més ni menys, un dopatge infantil i adolescent.

De segur que les empreses farmacèutiques tenen alguna cosa a veure, tant amb la visió manipuladora de la llei Wert, així com amb l´augment del diagnòstic d´una malaltia que fins i tot ha estat negada per qui va ser un dels seus màxims defensors, Leon Leisenberg, que abans de morir va confessar que es tractava d´una patologia inventada, l´exemple més evident d´una malaltia fictícia, segons les seues paraules. Però, tant se val, mentre els oligopolis apotecaris augmenten els seus beneficis, poc els importen els efectes que les seues drogues puguen produir en el jovent.

És acceptat sense cap tipus de discussió que poden provocar complicacions cardíaques i psiquiàtriques, alteracions de la son, de l´apetit i del creixement... totes elles fins i tot assenyalades als seus prospectes. Uns efectes secundaris que s´amplien depenent del tipus de fàrmac emprat. N´hi ha de dues classes, els estimulants (metilfenidats) i els no estimulants (atomoxetina). Els primers, com que el component bàsic és l´amfetamina, poden produir insomni, tics, inquietuds i cefalees, i quan es deixen de prendre, l´eufòria, la concentració mental i la millora en el rendiment s´ensorren com un castell de naips; mentre que els segons poden produir somnolència, icterícia o danys hepàtics. En el cas dels estimulants es dóna el cas que, segons alguns estudis, poden desenrotllar tolerància i dependència psicològica, per la qual cosa cal augmentar la dosi per tal de mantenir-ne els efectes.

Comptat i debatut, estem davant un problema de dimensions i conseqüències incalculables, que cal afrontar sense deixar-se portar pels cants de sirena de les empreses farmacèutiques, aliades amb els politicastres de torn. Des de la comunitat educativa hem de plantar cara a aquest desgavell i maldar per solucions més humanes. No podem seguir permetent que es drogue una part important del nostre alumnat de manera tan irresponsable, ni mirar cap a altre costat davant un negoci tan escandalós.